Transita buscant el Levante un senyal de complicitat amb el marc de la competició de lliga per a fortificar la seua autoestima, un fet puntual a què aferrar-se per a canviar el fat d'un enfrontament; un colp de fortuna o d'atzar per a nugar un partit que se li resistix en els últims temps, a pesar del canvi de format exhibit des del duel de tornada dels octaus de Final de la Copa del Rei enfront del Màlaga, amb remuntada inclosa, i, com a antítesi, es va trobar amb un gol en contra dels seus interessos en una de les escasses arribades de l'esquadra que prepara Marcelino als dominis de Diego Mariño. És evident que no tot és qüestió de la sort, però fins a eixe component pareix abandonar a un Levante obcecat a enarborar la bandera de la resistència per més que els dos últims enfrontaments del campionat de la regularitat s'hagen resolt amb sengles derrotes que situen al bloc que prepara Lucas Alcaraz a la vora de l'abisme.
Aclapara la derrota, però queden les sensacions i les emocions destil·lades pel grup blaugrana. I potser hauré que aferrar-se a eixos aspectes per a afrontar el dur itinerari que es presagia per l'horitzó després de superar el primer duel de la segona part de la competició de lliga en la màxima categoria. Com va succeir a Elx, fa escassament una setmana, el Levante va decidir mudar la seua pell per a oferir una versió diferent sobre la superfície del rectangle de joc, encara que com va succeir sobre el verd del Martínez Valero, la seua posada en escena no va conjugar amb el marcador final. No obstant això, és el camí. Al Levante no li va tremolar el pols en el coliseu d'El Madrigal. I no pareixia una missió senzilla en la seua execució. El Vila-real oferix en les últimes setmanes una consistència i una garantia absoluta de gol.
Conforma un bloc que es troba a gust amb si mateix. I eixe aspecte el trasllada a l'interior del verd. Són els intangibles del futbol que subjauen per davall de la glacial estadística. No obstant això, els seus números i les seues prestacions resulten indiscutibles. És inqüestionable que hi ha una filosofia accentuada i unes coordenades marcades en el col·lectiu que alliçona Marcelino des de la banqueta. I les arrels d'este plantejament vital cal rastrejar-les en el passat. És un equip que sap què vol jugar. Potser una de les virtuts del Levante va ser aconseguir desarticular eixe entramat des d'una perspectiva global. L'esquadra granota va aconseguir desnortar al Vila-real i arribar a confondre'l. Va convertir en previsible a un equip amb, infinitat d'automatismes, que es caracteritza per una extremada capacitat de sorpresa a partir del domini dels distints vectors que condicionen la pràctica de futbol.
El Vila-real va anar als vestuaris amb una sensació de sotsobre en els seus moviments. Era un equip un poc lent en la seua execució i predicible amb el baló en el seu poder. Era acadèmic en els seus moviments, però li faltava coent en els metres finals i verticalitat. No era el bloc vertiginós d'altres dates. El Levante contenia al seu oponent a base de disciplina, actitud i orde. Les línies estaven ben definides i la seua organització impedia que el seu adversari aconseguira trobar espais pels quals progressar. El Levante tractava amb mim el cuiro i per moments va decidir imposar el ritme del partit. El seu rigor tàctic era clar i difícil de desemmascarar per al grup groc. El Vila-real es va sentir qüestionat i un poc atordit durant alguns passatges. És molt possible que no esperara un llevant que volia sublevar-se. No obstant això, l'alifac que va macular el seu discurs va ser la falta d'encert en la zona d'atac i el fet de no aconseguir solucionar les ocasions gestades. David Barral es va topar amb la cama d'un defensor quan havia guanyat la posició i s'enfrontava a Asenjo. I Casadesús no va poder reorientar un cabotada que olia a gol. No va errar Vietto. L'atacant va conjugar fe i velocitat de reacció per a aprofitar un rebutge de després d'un potent tir de Trigueros de la frontal de l'àrea.