Potser va ser un gol de fe per a certificar una igualada de pedigrí que tanca una setmana tortuosa. El Levante tractava de rebel·lar-se contra la sort d'un partit que pareixia anar-se després de les dianes de Jonas i Soldado. Potser amb més cor que sentit, el Levante es va abalançar sobre la meta de Guaita. El cronòmetre viatjava a la velocitat del so consumint un partit que Mestalla celebrava. De sobte tot va canviar. Va ser en una centèsima de segon amb un efecte d'autèntica catarsi per al desenrotllament de l'encontre. Barkero va entrar en l'interior de l'àrea valencianista amb decisió encara que es va deixar el baló arrere, però el destí li va concedir una segona oportunitat. Mathieu va esvarar i l'atacant basc es quede sense més companyia que la meta que defenia Guaita. Barkero li va pegar al cuiro amb la mateixa fe amb què els creuats van assetjar a Jerusalem. Tot va ser molt ràpid. Barkero va armar la seua cama esquerra, com si fóra una catapulta, i va allotjar l'esfèric en l'arc del València. L'acció condensa l'extremada qualitat que amaga el jugador guipuscoà. No era fàcil atacar el baló amb l'exterior i ubicar-lo en el pal llarg de l'arquer. Barkero va unir precisió i màgia per a rescatar al Levante i concedir un punt celebrat amb passió per la representació granota que es va desplaçar fins al feu de Mestalla.
En tot cas, la jugada del gol blaugrana que va suposar el tercer empat consecutiu a Mestalla després del retorn a Primera confirma un aspecte que va lligat a la pràctica del futbol; únicament poden succeir fets susceptibles de mudar les confrontacions quan el cuiro roda pels dominis de l'àrea. En eixe espai, el futbol es convertix en un remolí. La disciplina és tan inesperada que poden ocórrer situacions d'este calat. Mathieu va perdre l'equilibri i el seu equip una victòria que el públic va celebrar amb anterioritat al xiulit final del col·legiat. En certa manera, el Levante va obrir i va tancar el xoc en el seu primer tram del xoc i en les raneres del mateix. Iborra va aprofitar un servici de banda per a cabotejar diabòlicament superant l'estirada de Guaita. Mediatitzat pels successos ocorreguts durant la present setmana, capitalitzats per la pretesa marxa de Martins al futbol americà, el Levante va botar al verd de Mestalla sense la presència de l'atacant nigerià en la formació inicial. Juan Ignacio va apostar per Acquafresca en l'eix de l'atac. L'italià va tirar desmarcatges i diagonals, si bé a l'esquadra blaugrana li va costar trobar forats pels quals buscar la projecció sobre la meta de Guaita.
Mentrestant, el València percudia per la dreta. El seu atac no va ser simètric des d'eixa perspectiva. El grup de Valverde va tindre tendència a llançar-se cap a la porteria de Munúa pel flanc liderat per Feghouli i Pereira. Va respondre el València a la diana d'Iborra en una acció que va germinar pel costat dret. Parell es va endinsar en els confins de la rereguarda granota. El seu centre va rebotar en la cama de Ballesteros i es va quedar inert en l'interior de l'àrea xicoteta de Munúa. La fatalitat va acompanyar al bloc de Juan Ignacio. La incertesa provocada va acabar quan Jonas, que vorejava el fora de joc, va ajustar el cuiro aconseguint la primera igualada. Fins a eixe punt del partit, el Levante pareixia dominar sense excessius problemes el tempo de l'enfrontament. El València queia en la precipitació i en la monotonia. El pla conceptual ideat pel conjunt d'Orriols accentuava la solidesa en tasques defensives i el rigor tàctic per a eixir amb velocitat cap a l'altre extrem del verd. La filosofia respon a les credencials ens manejades pel bloc, si bé el plantejament guanya punts amb la velocitat que imposa Oba.
Davant de l'absència del davanter, Barkero es va convertir en el símbol del joc atacant. Juan Ignacio va mostrar el seu esperit inconformista amb la introducció de Michel i Martins sobre el camp. En eixe instant de la cita, el València havia aconseguit domar al Levante. Feghouli es va colar per la dreta i el seu va centre el va crivellar Soldado. El Levante no es va rendir en la represa encara que va haver-hi moments marcats per la complexitat. Parejo, Albelda i Canales van provocar superioritat en la medul·lar Els centrecampistes valencians trencaven la pressió granota amb relativa facilitat filtrant-se entre línies. L'esquadra de Munúa va cruixir després d'un tir de Soldado i el col·legiat va anul·lar un gol del davanter local per un fora de joc discutit. Els minuts passaven mentres al Levante se li escorria un encontre que el València creia controlar, però el futbol és totalment incontrolable. Ho va demostrar Barkero després d'un esvaró de Mathieu.