El futbol potser viva quasi exclusivament de certeses. I és molt possible que no hi haja més certesa en la disciplina del baló redó que el valor que emana de la consecució de la victòria. Hi ha vida i futbol. Va succeir en el duel que van brindar el Levante i la Real Societat en l'Estadi Ciutat de València. Els més pragmàtics poden argumentar que l'encontre va concloure amb una igualada en la lluminosa que deixa les hosts blaugranes amb una sensació de ressentiment perquè bàsicament van tindre el partit en les seues bótes en la segona fase de la confrontació, coincidint amb l'aparició sobre el verd d'un bulliciós Baba. Pareix una veritat manifesta. És cert que no va haver-hi agitació en el marcador, però va haver-hi excitació i convulsió en el cor granota. No cal perdre de vista un axioma que pareix incontestable; el Levante ha mudat la seua pell en el present estiu. És un bloc nou, capitanejat per un preparador que està buscant imposar un estil i una filosofia diferent de la que va caracteritzar a l'equip en els anys anteriors. No obstant això, hi ha valors que no varien. El Levante té ànima i pel que està demostrant en els primers duels del curs continua desactivant als seus enemics. La concentració que exhibix en la rereguarda és supina. Potser li va faltar un poc d´instint assassí per a ajusticiar al seu rival en l'instant adequat.

Va passar pel Ciutat una escuderia vinculada a la Lliga de Campions. No és un rival fútil. No és un miratge el rol que està assumint en temps present la Real Societat. És evident que hi ha un solatge i una sedimentació que singularitza al bloc donostiarra. La seua nòmina de jugadors és extensa i la qualitat dels seus atacants del tot inqüestionable. Hi ha verí en la punta de l'atac basc. Com va advertir Arrasate, no especularia amb l'onze per allò del xoc de Champions davant del Shakhtar del dimarts. L'artilleria pesada es va posicionar sobre el verd d'Orriols. El fet potser servirà per a validar i certificar la garantia del treball defensiu del col·lectiu que prepara Joaquín Caparrós. El Levante es va mantindre dreçat en els moments més complexos de la cita. En eixe sentit, amb l'excepció del partit en el Camp Nou, la seua solvència, en eixa parcel·la del joc, és irrebatible. La Real Societat únicament va comptar amb una solitària ocasió en el còmput general dels noranta minuts. El bagatge és encoratjador de la rocosa versió defensiva que encarna el Levante.

La Real Societat va ser la propietària del baló des dels orígens de la cita, però eixe aspecte, de vegades, és irrellevant per als futbolistes blaugranes. La possessió no és un ingredient decisiu en el desenrotllament de la confrontació. El primer acte es va consumir amb una aclaparadora presència de l'equip realista en aquells espais del camp que no són concloents. Al Levante els va costar acoblar i amalgamar la medul·lar amb la mitjapunta. Barral va patir els seus efectes d'esta falta de sintonia. Una cavalcada de Juanfran, un dels vells rockeros granotes, va acabar amb un centre al cor de l'àrea que va rematar de cap l'atacant gadità un poc desviat. Va ser el punt més àlgid del repertori blaugrana en eixa seqüència del partit. Caparrós és un tècnic intervencionista. La seua actuació així ho determina. Baba i Ivanschitz van entrar en escena en la represa.

El preparador tractava de canviar el guió del duel. I a fe que ho va aconseguir. Després d'abrigar-se durant el primer acte, el Levante va mostrar la seua versió més decidida i provocadora. Baba va emergir des de la banqueta per a liderar la rebel·lió. Pareixia que podia repetir-se la posada en escena de Martins el curs passat davant del mateix rival. Baba i Bravo van creuar els seus destins. L'atacant senegalés va evidenciar recursos i velocitat, si bé li va faltar sort en l'acte definitiu del gol. El davanter va arribar per tots els punts cardinals de l'atac a les proximitats de Bravo. És evident que és el camí que s'ha de seguir després de viure en l'ostracisme en els últims temps. El Levante va guanyar en ambició i en creativitat, si bé va necessitar l'aparició estel·lar de Keylor. L'arquer va constatar els seus reflexos en una acció triple de la Real Societat. L'última bala en la recambra granota va estar en les bótes de Pape Diop encara que el seu llançament es va estavellar en la creu de la porteria donostiarra.