En la Lliga BBVA, i en la gran majoria de les competicions, quan s'extrau una igualada hi ha distintes formes d'establir i focalitzar les pertinents valoracions i justificacions. Hi ha punts sense més contingut per darrere i autèntics punts. Tots tenen el mateix valor numèric, però distint ascendent des d'un vessant psicològic. He ací el quid de la qüestió de l'heroic punt aconseguit davant del Real Madrid en el feu de l'Estadi Ciutat de València. Sense cap dubte va ser un punt en tota regla; un empat amb sabor dolçàs a victòria per a la totalitat dels estaments granotes. No hi ha debat possible. Gens millor per a continuar creixent que plantar-li cara al Real Madrid.
L'últim del gran grup de la Primera Divisió, des d'un prisma estrictament econòmic, va eixir contestador i, amb les seues armes i virtuts, va tindre la capacitat d'enfrontar-se amb arguments sòlids a la cort galàctica del projecte que encapçala Mourinho. Això del punt no és anecdòtic si es jutja per les mostres de goig emeses per la grada sempre en equitat en el marcador. Des de l'ovació tancada quan els gladiadors de Luis García abandonaven el terreny de joc a la conclusió dels quaranta-cinc minuts inicials en senyal d'aprovació, incloent en este particular registre d'Orriols les proves d'inqüestionable i inequívoca lleialtat a la causa quan l'enfrontament entrava en ple vol descendent i el Madrid estrenyia, fins a l'augment de voltatge unànime quan l'àrbitre va decretar el final d'un duel que es va fer molt llarg per la virulència de l'atac madridista comandat per Pedro Léon.
La sintonia de la massa social amb els catorze titans que es van batre el coure amb dignitat i honradesa amb el poderós Real Madrid va ser letal; un mostra summament poètica dels nous aires que corren pel club centenari de la ciutat de València. El batalló de Luis García va lluitar davant de la societat madridista fins a l'extenuació, limitant amb el final de les seues forces, amb la tenacitat, l'urpa i el pragmatisme de les tropes de l'antiga Esparta. Això de la versió espartana del grup no resulta superflu. La disciplina i el sentit col·lectiu que va evidenciar l'esquadra granota va ser una de les causes supremes en la busca d'explicacions sobre les quals justificar la nuesa del cara a cara que va mantindre davant del Real Madrid durant els noranta minuts.
El Levante no va decaure i el seu esperit de supervivència va augmentar al pas dels minuts quan Pedro León va ingressar en el past verd conferint un plus afegit de perillositat. El tècnic local va tornar a armar amb argamassa, com va succeir a Almeria, dos línies confeccionades per quatre jugadors parapetant la meta de Reina. La finalitat última era resguardar la meta llevantinista de contingents i pertorbacions. I el focus de les pertorbacions era ampli a partir de la nòmina de futbolistes que integren l'atac del Real Madrid. En l'exposició que va presentar amb fermesa i voluntat el Levante va prevaldre l'orde defensiu sobre qualsevol altre aspecte.
Els jugadors tenien clar este axioma. Era vital per a mantindre l'esperança indemne. Sergio i Xavi Torres es van aplicar amb zel en esta tasca en la medul·lar. Juanlu i Xisco Muñoz es multiplicaven per a tapar les bandes oferint ajudes a Del Horno i Cerra. Únicament des d'una defensa tancada podia opositar-se a un bon resultat. El Levante va mostrar experiència. En el còmput general de la confrontació el pes de la rereguarda va ser molt superior a l'ascendent de l'avantguarda. Ningú va posar en tela de juí este plantejament, conscients, potser de les excel·lents divergències que encarnen ambdós adversaris.
Així que el Levante va preparar una emboscada arrere en cada acció madridista i va tractar de sobreviure aplicant la guerra de les guerrilles i buscant la contra amb eixides marcades per la rapidesa en la transició. El Real Madrid en moltes fases de la confrontació es va embossar bàsicament perquè no va trobar espais per on atacar a tan nodrida defensa i quan els va trobar va estar sense la velocitat necessària. El Real Madrid mai va donar símptomes que la seua ànima compassara al ritme del partit. A pesar de la seua falta d'oxigen, va concretar diverses accions de gol. La més clara de l'acte inicial va passar pel cap de Cristiano Ronaldo. No obstant això, la resposta de Reina va ser exquisida.
L'activitat de Ronaldo va ser inqüestionable com també els símptomes de frustració que va evidenciar principalment quan es va encreuar amb Del Horno en un punt de la gespa on no convergia el baló. La seua reacció davant del defensor no va ser la més ortodoxa i va alterar l'estat dels dos tècnics. El Levante va viure el seu passatge més determinant en el tram primer de la represa. L'equip va rondar les voltants de Casillas. Luis García es va referir a esta possibilitat en la prèvia. El preparador sabia que els seus pupils tindrien un instant per a somiar. No obstant això, l´encontre va tornar al punt d'arrancada.
El control del joc tornava a ser propietat del Real Madrid encara que potser fora més fictici que real fins que va aparéixer pel camp Pedro León. L'aportació de l'exjugador granota va ser exponencial a l'augment de perillositat de les hosts blanques. El cansament va ennuvolar les raons blaugranes i va convertir el tram últim en un suplici encara que els llevantinistes lluitaven com a garrins. León continuava corrent el perfil dret de l'atac madridista centrant amb molta intenció. En l'últim sospir va liderar l'última ocasió forana en un Ciutat de València que va quedar paralitzat per la por davant del temut desenllaç que no va arribar a materialitzar-se perquè els hoplites granotes mantenien una fe sideral.