A la victòria es pot arribar des de l'excel·lència, una cota reservada a uns quants privilegiats, o des de la consistència, la constància, l'orde rigorós i metòdic, el treball stajanovista i l'esforç col·lectiu en un intent suprem de convertir el terreny de joc en un camp minat per a cada un dels seus adversaris. Posats a triar entre estes diferents opcions i alternatives el Levante va decidir a acollir-se a este afluent últim per a donar-se un homenatge, un bany d'autoestima i una puja d'adrenalina espectacular a la conclusió del xoc disputat en l'Estadi dels Jocs del Mediterrani.

Des d'eixa perspectiva, l'esquadra granota va ser honesta i honrada amb si mateixa. I fins pot advertir-se que summament conseqüent amb els seus ideals i singularitats. La seua escenificació del partit conjuga amb els postulats que ha de defendre a fi a perpetuar la seua estada en Primera Divisió. El grup que dirigix Luis García va evidenciar una qualitat suprema sobre la gespa de la majestuosa instal·lació andalusa; mai va perdre l'ascendent ni la visió de l'enfrontament que va tractar de proposar davant d'un oponent amb què guarda certes semblances en virtut de la localització en l'entramat de la Primera Divisió. El Llevant va anar portant a l'Almeria al seu terreny fins a desconnectar-lo. L'equip no es va allunyar del guió establit pel preparador madrileny. En eixe sentit va ser un bloc homogèniament i altament democratitzador en la lluita armada establida.

Va ser un equip de tendència gremial generós i associatiu en l'esforç encara que esta severitat i rigor en el plantejament no va significar desterrar la possibilitat d'armar el contracolp i avançar en direcció cap a la meta d'Alves. La notícia potser serà excel·lent perquè només aquells clubs que saben de ciència certa quina és la seua ubicació i l'espai que ocupen i la jerarquia que detenen estan capacitats per a fer front i trobar el tipus de respostes convenients per a la resolució dels desafiaments que van sorgint en una competició devastadora. Luis García va sorprendre, encara que és possible que siga necessari fugir d'eixe terme per l'experiència passada, amb l'aparició de Manolo Reina en el marc blaugrana en compte de Munúa. Per davant sorgien dos línies en paral·lel apegades i estretament connectades entre si que van provocar un autèntic curtcircuit en el joc roig-i-blanc.

L'objectiu passava per estretir al màxim els espais i evitar fugues i clavills com les mostrades en els duels anteriors traduïdes en gols mortificadors. La rereguarda no es va esquerdar i la seua seguretat va anar en augment al pas dels minuts per a acabar regnant en les accions aèries a l'heroica que proposava el conjunt andalús sobre el temps. L'Almeria va estar faltat d'arguments en la zona de creació. L'equip de Lillo mai va evidenciar sentir-se còmode amb esta proposició defesa amb dents i ungles, com feien els bucaners quan repel·lien un abordatge enemic, pels futbolistes llevantins. Xavi Torres i Sergio imposaven sentit i respecte en la medul·lar. El Levante tapava les bandes i no passava per crestes de perill molt evidents.

La majoria dels atacs locals naixien des de les bótes dels seus centrals. És obvi assenyalar que la perícia dels defensors no és el fil sedós dels peloters que se situen uns metres per davant amb la ment funcionant a ple rendiment tractant de desxifrar passes impossibles sobre els atacants. L'Almeria es va mostrar com un equip prou tebi i un poc esfilagarsat al llarg del xoc i únicament es va animar un poc quan Crusat aconseguia trobar punts d'arrancada per l'esquerra o ja en la trama definitiva del duel quan a les mainades de Luis García els faltava l'alé i la manxa derivada del desenrotllament d'una pretemporada atípica. Va ser l'únic moment en què el triomf granota va estar en dubte més per l'ànima racial que va posar sobre el camp l'Almeria que pels raonaments exposats pels seus futbolistes. El gol del Levante va tindre un efecte desolador per al titular. Va arribar en un instant determinant. Al tall del descans quan pareixia que els contendents es donaven una treva.

Sergio va demostrar el que ha sigut sempre durant la seua longeva carrera; un centrecampista amb recorreguda i arribada clarivident des d'arrere. Va acompanyar l'acció amb passió, sense perdre-la de vista, i va escurar un baló sense un amo clar en les voltants de l'àrea. Sergio va traure un fuetada que va ennuvolar a Alves. Els efectes del gol van ser majors ja que van dinamitzar al conjunt de Luis García. El gol va emancipar de complexos al col·lectiu i va desembossar la seua malparada ment. Després de molts impactes en el mentó i de digerir golejades anhelava el llevant un partit de tals característiques. No va ser una victòria fàcil, ni esponjosa, ni poètica, a pesar d'eixa lluna platejada que va il·luminar un cel negre devastador, però el perfil de l'encontre era diàfana. Si alguna cosa havia de mostrar l'esquadra granota a Almeria era convicció per a afrontar un xoc entre iguals. A Almeria s'avaluava la seua supervivència, el seu grau de cohesió i la seua personalitat. I si algun aspecte cal ressaltar de la victòria és l'alliberament i l'efecte placebo que produïx.