Té alguna cosa de commovedora el joc que desplega el Levante quan es posicionava sobre el verd. De vegades, pareix un manual de poètica en la seua màxima expressió. És aborronador, captivador i evocador. Pot accentuar-se la seua expressió; la passió que exhibix, o el seu caràcter; el coratge i l'urpa que mostra quan es tracta de reduir els seus adversaris a cendres. O inclusivament podria argumentar-se el valor de la psique dels seus jugadors i l'excel·lent fortalesa mental que mostra al llarg dels noranta minuts per a concedir les estocades en els moments més oportuns. No és fàcil sobreposar-se a les adversitats quan les penalitats comencen a aparéixer per la faç dels encontres. Aduriz va sembrar la desolació en el minut cinc de la confrontació. L'atacant va demostrar que es mou amb soltesa pels límits del Ciutat. Sol inocular el seu verí pel coliseu blaugrana. Ho va fer amb altres camisetes i va repetir amb la roig-i-blanca de l'Athletic Club, però en este cas no va ser letal. No va ser suficient per a reduir les hosts blaugranes, tot ardor i ànima, en el seu retorn a la competició domèstica després del període vacacional.
Eixe aspecte va ser una de les notícies reveladores de la confrontació. Mai és senzilla la volta després del parèntesi que determina el Nadal. Des d'eixe prisma, el Levante va tornar del Nadal tal com va anar; àvid d'emocions i amb la intenció de plantar el seu blasó i la seua bandera com a senyal de rendició del seu contrincant. És un equip que està en pau amb si mateix perquè és honrat i ètic en l'esforç. I Martins va seguir els esdeveniments des de la seua tova butaca en la Llotja VIP del feu granota disfrutant mentres els seus companys es batien amb tenacitat sobre el past. El fet és simptomàtic de l'ecosistema blaugrana. Potser hauré que ressaltar la figura de Juan Ignacio Martínez. Pareix un prestidigitador capaç de trobar solucions convincents per tots els espais de la geografia del camp. Dins d'eixe ecosistema perfectament interrelacionat sobreïx l'aportació d'Iborra i Diop.
El Levante té una arma d'una enorme envergadura en les línies de mitjans. Diop i Iborra acoblen. El desplegament físic del jugador africà li permet dominar tots els punts del rectangle de joc. La seua presència és descomunal. Iborra ha aconseguit la pausa i el gol en una temporada repleta d'aparicions per l'àrea. En una de tantes, després de fregar l'empat amb un baló sobre Roger, va plasmar la remuntada. Va ser una acció comandada pels centrals. Ballesteros va buscar Navarro i el central va deixar el baló inert en l'interior de l'àrea. Iborra va arribar una mil·lèsima de segon abans que Iraizoz per a certificar la seua quinta diana de l'exercici. En eixe instant, el partit havia canviat de manera abrupta després de l'expulsió de Laporte. El central va perdre l'orientació sobre el camp en un baló que pareixia seu. Entre els badalls es va colar Roger, una de les novetats de la cita, com una exhalació.
El jove saguer va tallar la intrusió de l'ariet amb un puntelló que va suposar la seua expulsió. Era l'últim jugador i per darrere únicament apareixia la imatge d'Iraizoz. El Levante va paréixer intuir la por del seu adversari i els dubtes que genera iniciar un procés de reconversió mentres assumixes la inferioritat numèrica i tractes de prendre mesures. I va decidir colpejar al seu oponent amb contundència. La rebel·lió havia començat uns minuts abans amb l'arravatadora arribada de Chris des de les catacumbes de la rereguarda. El lateral alemany va doblegar al Zhar amb la força d'una bandada de búfals i va incrustar el cuiro en la meta roig-i-blanca. El Levante va ser capaç d'arraconar a l'Athletic per a convertir el gol d'Aduriz en un fet testimonial.
No obstant això, l'esquadra de Bielsa amb Amorebieta sobre el camp per Muniain va tractar de reprendre el duel. Ho va fer amb dos envestides en la represa resoltes amb saviesa per Munúa. En els primers minuts de la segona fase el xoc va entrar en una fase marcada per les reiterades arribades a l'àrea de les dos esquadres. L'esfèric corria amb rapidesa pel tapís amb propensió a aparéixer pels dominis de Munúa i Iraizoz. El porter uruguaià va adquirir fust. Va ser precís i sobri quan va sorgir, principalment davant d'un tir d'Aduriz i un altre de Llorente en les raneres de la confrontació. Pareixia una dinàmica perillosa per al Levante. No obstant això, el Zhar, després d'una clara contra que no va transformar Roger, va ser letal des de la llunyania amb un tir ajustat que va certificar el triomf local.