Potser era el partit més compromés de l'actual pretemporada, partint del llinatge i rang que caracteritza al Genoa com a club adscrit a l'intricat ecosistema de Calcio italià. I potser, en consonància amb eixe axioma que dotava d'un sentit personalitzat a la confrontació, el Levante decidira mostrar un dels seus millors perfils en el còmput general del total de les confrontacions amistoses disputades fins a la data en l'actual estiu. Encara que va ser un encontre amb aproximacions sobre les àrees de Frey i Munúa, va ser suficient el gol de Barkero per a mantindre la condició d'invicte en la gira que les hosts blaugranes estan efectuant en temps present per Itàlia. No obstant això, escasses similituds poden rastrejar-se entre el Perugia, un rival de condició inferior, i el grup que prepara Gigi de Canio, un autèntic clàssic de la principal competició futbolística en terres transalpines.
Per damunt del valor que emana del resultat, un reforç anímic i mental per als jugadors de considerables dimensions a fi de continuar mantenint la fe en el treball efectuat, caldria advertir que el Levante va recuperar la versió més eficient del seu joc i aquelles credencials que van marcar un destí excel·lent en l'àmbit de la competició espanyola el curs anterior. El Levante va mostrar eixa versió rocosa i altament encriptada que va caracteritzar els seus moviments passats sobre el verd. És un equip que tracta de convertir els partits en autèntics jeroglífics d'intricada lectura per als seus adversaris. En moltes fases de l'encontre, el Genoa, un oponent de caràcters molt físics, va caure pres en eixa tela d'aranya que és capaç d'entreteixir el grup blaugrana, en el dolc davant de l'esquadra genovesa de rigorós verd.
L'innegable orde defensiu, eixa impregnació que accentua el sentit col·lectiu sobre altres condicionants, l'evident rigor tàctic i una velocitat endiablada per a eixir des de les trinxeres del camp en direcció cap a la meta contrària, són qüestions que el Levante va manejar amb soltesa en l'envit davant del Genoa. El Levante se cenyix a un pla metòdicament dissenyat. I no altera el guió. I si els problemes s'acumulen solen sorgir les mans de gegant de Munúa. L'arquer uruguaià va mantindre un titànic duel davant de Jankovic. És una evidència absoluta que va eixir indemne d'eixa batalla que van personalitzar. La seguretat que imprimix l'arquer és proporcional al calibre de les seues intervencions. És molt possible que la virtut capital del porter siga el domini global que presenta de tots els espais del rectangle de joc i una concentració supina.
No es tracta únicament d'atallar el baló. Munúa compta amb un ordinador en el seu cap que li permet desvelar la direcció de l'esfèric abans que es materialitze el seu rumb. El gol va ser una obra d'enginyeria en el seu desenrotllament. Va ser un baló interceptat en la línia de mitjans que els jugadors granotes van moure amb celeritat en busca del costat dret. Per allí va sorgir Juanlu com una fletxa per a tractar d'acostar-se amb la major celeritat possible als dominis de Frey. L'andalús va decidir enviar un servici en paral·lel sobre l'arribada de Barkero. El basc va empalar el cuiro des de la frontal de l'àrea. L'esfèric va entrar en la porteria del Genoa després de xocar en un central italià. La conclusió definitiva no entela l'execució col·lectiva d'una acció assajada en els entrenaments quotidians que el Levante està efectuant en el país transalpí. Eixos aspectes ressalten la naturalesa de la pretemporada, un espai en què preval el continent sobre el contingut. El Levante tornarà al verd dimecres que ve per a enfrontar-se al Pescara.
Genoa: Frey, Mesto, Granqvist, Canini, Moretti, Tozser, Jankovic, Kucka, Immobile, Bertolacci, Ze’ Eduardo. També van jugar; Gilardino, Velázquez, Piscitella i Rossi.
Levante; Munúa, Koné, Navarro, Barkero, Iborra, Nikos, Pedro Ríos, Ballesteros, Pedro López, Juanlu i Diop. També van jugar; Michel, Iván, Pallardó, Ángel, Rodas, El Zhar i Serrano.
Àrbitre; Gianpaolo Calvarese.
Gol: M. 68. Barkero.