Arribats a esta punt de la competició de lliga potser hauré que apel·lar a l'esperit pragmàtic que va impregnar Nicolas Maquiavelo en ple Renaixement. Allò que no sempre triomfa la virtut en la seua aplicació a l'ecosistema del futbol. Per virtut, en el partit entre el Getafe i el Levante en el Ciutat, caldria plantejar el sentit que va adquirir la confrontació. Va ser un partit metàl·lic, dens i amb escassa fluïdesa per ambdós bàndols. Un encontre confusament i summament fosc en la seua concepció i materialització. Res a veure amb la lluminositat d'altres enfrontaments. Potser va ser el típic partit de final de temporada entre dos equips que estan escrivint encara el seu propi destí en el marc de la categoria. Hi ha tensió i pressió. Angoixa i i incertesa en cada segon quan el final s'albira. Des d'eixa perspectiva, és una evidència que la igualada en el feu d'Orriols presenta un caire molt divergent en funció dels interessos particulars i personals determinats per cada un dels dos contendents. El Levante traspassa la frontera dels quaranta punts per a fixar el seu caseller en quaranta-un. El Getafe es queda amb trenta-dos punts i romandrà una setmana més en llocs de descens a Segona Divisió A. Les distàncies són siderades. La permanència en l'elit s'acosta un pas més. Des d'eixe aspecte, el punt té un significat que no resulta testimonial per a l'esquadra granota.
Caldrà valorar el sentit que adquirix per a la societat perpetuar-se per les intricades tortuositats de la Primera Divisió. Els xocs quan s'albira l'epíleg del campionat no són un compendi de virtuts. Interessa més el fons que les formes. És evident que el duel entre el Levante i el Getafe no va ser un compendi d'estètica. No va haver-hi bellesa sobre el tapís verd encara que el concepte de bellesa de vegades cal readequar-lo a les necessitats que establix el guió. Caparrós va descartar en la prèvia de la cita que el Getafe tinguera més valors en joc que el Levante. Per moments, els dos adversaris van rivalitzar sobre la gespa amb tossudesa. Pareixia una quimera desplaçar el baló amb fluïdesa i entrar en contacte amb l'esfèric s'antullava una aventura interestel·lar per a cada bàndol. Les bótes dels protagonistes no estaven molt ajustades. I les imprecisions s'imposaven al rigor.
Potser el més beneficiat en eixa fase del duel va ser el Getafe. El Levante no mostrava precisió i no s'acostava en excés als dominis de Julio Cèsar. El meta va abanderar la revolució presentada al contrari en el Ciutat. El Getafe va mudar la seua pell en un partit amb sabor a final. No va haver-hi massa concessions en el primer acte. El cuiro es convertia en un bé difícil de governar. El col·lectiu granota va perdre l'essència que caracteritza al seu joc. I potser els errors en la rereguarda, eren el fidel exponent d'eixa tendència cap al desorde general. No obstant això, les millors opcions van tindre la rúbrica dels atacants blaugranes. Casadesús, potser un dels jugadors més actius, va fregar el gol en una acció que va nàixer de la imaginació de David Barral.
El davanter mallorquí va perdre l'orientació del gol en l'últim colpege. Va caldre esperar fins a la segona fase de la cita per a reprendre l'acció del gol. Baba va armar la seua cama per a ajustar un baló al pal llarg de l'arquer visitant. I Xumetra va trobar vies d'accés cap als dominis de Julio Cèsar pel costat dret de l'atac local. Van ser els moments de major clarividència local encara que ja se sap una de les màximes dels xocs en eixa fase del curs. Quan guanyar pareix aventurat cal mantindre el resultat inicial. Maquiavelo ho tindria molt clar si realitzara una anàlisi dels contendents. La igualada encamina al Levante cap a la permanència. És el gran i desitjat objectiu compartit per la totalitat dels estaments blaugranes. I un fi que justifica qualsevol mitjà.