La imatge era si més no emotiva i evocadora; ancorats sobre el centre del camp del feu d'Orriols la pràctica totalitat dels jugadors blaugranes van fer un cercle màgic. Abraçats, hi havia mirades de complicitat i gestos indiscutibles d'aprovació. El grup no celebrava sobre el verd el pas a l'eliminatòria dels Quarts de Final de la Copa del Rei. Units, i en evident comunió, festejaven un triomf desproveït d'un component competitiu, però volcànic i racial en la seua consecució. De fons sonava un cor d'aplaudiments procedent des de la grada del Ciutat de València. La massa social adscrita al llevantinisme retribuïa el generós esforç d'un col·lectiu que va ser capaç de trobar els arguments necessaris per a eixugar una distància que s'antullava sideral i quasi definitiva a la conclusió del primer acte com a conseqüència de les dianes de Ricardo Horta i Recio. Barral, per partida doble, i Juanfran van cancel·lar l'avantatge malagueny en un epíleg de confrontació tremend.

Hi ha victòries que poden transcendir al seu propi context i contingut. El colèric triomf davant de l'esquadra que prepara Javi Gracia pot estar revestit amb estos condicionants. Hi ha un sentit terapèutic i revitalitzar que subjau per darrere de la victòria aconseguida davant de les hosts andaluses. Hi ha un reforç moral a a penes unes jornades d'un nou enfrontament titànic davant de l'Elx en el format de la competició de lliga. I en un camí tan pronunciat i escarpat qualsevol símptoma de recuperació és benvingut a fi de recuperar l'autoestima.

Pareix irrefutable que Barral va ser el catalitzador de les emocions blaugranes després d'emergir des de la banqueta ja en la represa. Va haver-hi dos partits molt distanciats entre si. El Màlaga va tindre al Levante sedat durant un poc més d'una hora. La seua posada en acció va ser reveladora i demolidora. Qualsevol indici de reacció per part del bloc blaugrana pareixia retallat després de la diana de Ricardo Horta. I si existia algun tipus de perspectiva per a fonamentar l'esperança va sorgir Recio per a ampliar els marges de la distància. El jugador del Màlaga colpege amb precisió i sagacitat des de la corona de l'àrea de Jesús per a fixar el cuiro en l'escuada. Va ser un gol extraordinari. Les dianes van subratllar la superioritat visitant. El partit pareixia canalitzat i totalment oriente. No hi havia espai per a les emocions, ni per a la commoció, però el futbol no és una ciència exacta.

L'aparició de David Barral sobre el verd va generar un curtcircuit en el fluid malagueny. De sobte el Màlaga va perdre consistència i calat i el Levante es va convertir en un autèntic vendaval. Alcaraz va introduir un format amb dos atacants nats, Barral i Rafael, rodejats de distints jugadors amb una clara vocació aventurera. Xumetra va oferir major verticalitat per la dreta i Camarasa va acaparar galons en la línia de mitjans junt amb El Adoua. No obstant això, els reflectors van il·luminar a Barral. En tres minuts havia minimitzat l'avantatge del Màlaga amb dos dianes. El seu segon gol va compendiar qualitat i precisió. L'atacant va controlar el cuiro en un pam de terreny, es va rebolicar i va ajustar al pal llarg d'Ochoa. El meta mexicà va extraure reflexos per a desactivar una rematada de cap de l'andalús que va presagiar el tercer gol. Juanfran va confirmar el triomf local i Barral va anar als vestuaris després d'anotar amb la mà. Era la segona groga i l'última bala d'un Levante per moments va somiar de fer història.