Hi ha segons que poden canviar d'arrel la dinàmica d'una confrontació. I també hi ha segons que comporten una eternitat encara que els termes associats presenten una clara contradicció. El partit entre el Villarreal i el Levante va quedar suspés en el temps en l'últim segon. Dos sensacions notablement allunyades entre si, una emoció entre la fatalitat i la il·lusió, es va apoderar de la totalitat del coliseu d'El Madrigal. Era l'últim capítol d'un relat que pareixia condemnat; l'últim segon d'un duel que ja no va tornar a reprendre's sobre el verd. Els esdeveniments es van precipitar després de la falta decretada per Alejandro Hernández Hernández després d'una entrada de Nikos sobre Aquino. Un segon mortal va girar el duel. Perbet va contactar amb l'esfèric i va orientar el baló cap al pal llarg de Keylor. No va haver-hi temps per a més. Una explosió de goig va inundar l'escenari d'El Madrigal. Un fred eriçó va recórrer el cos dels estaments blaugranes. No hi havia antídot per a la diana de l'atacant francés perquè el partit llanguia. Era l'últim segon i Perbet va entrar en l'interior de l'àrea granota amb contundència i decisió. L'ariet no va tindre oposició en la seua ràtzia pels voltants del meta costa-riqueny. Amb la fiabilitat d'un acer toledà, va esgarrar el cos del seu enemic. Va ser una estocada mortal per al cor del Levante.
Potser serà l'única acció de la confrontació que puga retraure's el col·lectiu blaugrana, excessivament tebi en la defensa d'una jugada que podia ser definitiva i determinant per al destí final de l'esquadra d'Orriols en el marc de la Primera Divisió. Els futbolistes granotes van anar de l'estadi del Submarí Groc amb la ment totalment atribolada. L'acció es repetia una vegada i una altra en el seu conscient buscant una solució que mai va arribar. El Levante es va mostrar ferm i lleial en les seues conviccions i la filosofia proposada sobre la praderia d'El Madrigal. En eixe sentit, va reprendre la versió pètria i funcionarial que sol anar generant un pesat desgast sobre la psique dels seus adversaris. És un equip que va generant dubtes sobre el rival conforme se succeïxen els minuts i no apareixen variacions substancials en el desenrotllament del partit.
El grup que conduïx Joaquín Caparrós va fer memòria i va perfilar un encontre sense a penes fissures, ni espais pels quals poguera progressar el Villarreal. El Levante es comporta com un bloc mecanicista en els seus moviments sobre el terreny de joc. Hi ha una clara divisió del treball en el procés establit; una metodologia que accentua la consistència defensiva sobre altres aspectes per a eixir a la contra en busca d'aventures als voltants de la porteria contrària. El Levante se sent enfortit en este tipus d'enfrontaments i va creixent i superant obstacles. En tot cas, no enganya a ningú. És el que demostra sobre el camp. Potser els canvis en l'onze de Marcelino, en l'arrancada de la segona part, van ser reveladors dels fets succeïts en el primer acte. Trigueros i Aquino tractaven de donar un gir a una confrontació que va transitar per allà per on el Levante volia que anara el duel.
A penes si va haver-hi notícies de magnitud per les proximitats de Keylor Navas amb l'excepció d'un tir que va xocar en les bótes de Navarro i va obligar l'arquer de Costa Rica a rectificar en l'espai per a rebutjar amb les cames. El Villarreal necessitava velocitat i circulació per a soprende al seu oponent i va tractar d'esmenar eixa tendència en la represa amb les permutes. L'efecte es va diluir una vegada transcorreguts els minuts inicials. El Levante és un bloc de mirada i comportament glacial i no se sol descompondre. Als seus jugadors no els tremolen les cames. Tampoc els importa donar un o dos passos cap arrere per a replegar-se i arrecerar-se si les connexions del seu rival augmenten. En realitat crea una trama fictícia. El baló sol rondar per les proximitats de Keylor, però no es materialitza eixe domini en rèdits tangibles. Trigueros va provar la solvència de porter granota des de la frontal de l'àrea. La resposta del porter va ser exquisida. I el Levante va entendre que podia anar a pel partit. I es va desprendre d'eixa cotilla que li blinda. No obstant això, restava eixe últim segon que es va saldar amb un cabotada guanyadora de l'ariet francés.