Ni els cinc gols que van caure en la xarxa de Gustavo Munúa poden retraure l'actitud exemplar mostrada pel Levante en un dels santuaris del futbol mundial. El Levante va barallar en feroç combat en un territori infestat de dificultats fins al minut huitanta de la confrontació. Eixe punt del partit va marcar una perceptible frontera; va ser un llimes terrorífic per les seues conseqüències i significat. En eixe espai del duel, i amb la perspectiva que marcava un desavantatge molt exigu en el marcador, davant d'un constel·lació d'estreles, va decidir que potser era el moment de llançar-se a per una igualada que va tocar amb el rovell dels dits amb una rematada des de la frontal de l'àrea d'Acquafresca, que va fregar la meta de Diego López, i un tir alt de Barkero després d'una colada de Valdo, qui va guanyar una pugna davant de l'arquer local en un baló en profunditat que no va interceptar la rereguarda blanca. Si calia morir que fóra amb les bótes posades i a la busca d'un meritòria empat. La resposta del Real Madrid en eixe interval del joc potser es va convertir en una metàfora del perfil que caracteritza al col·lectiu que prepara José Mourinho; el Real Madrid és temerari i devastador quan compta amb espais i la seua pegada resulta superlativa. El Levante va comprovar en primera persona la virulència madridista en deu minuts que van ser aterridors i definitius en el còmput general de la confrontació. El Levante en eixe instant es va esvair.
No està a l'abast de totes les esquadres que es posicionen sobre el verd de l'Estadi Santiago Bernabéu en partit oficial generar una sensació de desassossec sobre el seu adversari en distintes fases de la confrontació. El Levante en certa manera ho va aconseguir durant el primer acte i part de la segona fase. La societat blaugrana va ser capaç de batallar la confrontació des del seu naixement fins a pràcticament el sospir final. Ho va fer amb determinació. En eixe sentit, el bloc va ser fidel als seus postulats. Es va organitzar amb astúcia i amb rigor i un orde metòdic per a impermeabilitzar la meta de Munúa. Va ser la primera consigna d'un bloc que mai va perdre de vista la latitud contrària que marca la porteria de Diego López. El guió estava clarament perfilat; dos línies agrupades i compactes entre si a fi d'evitar filtracions inoportunes.
Tots els jugadors es van entregar a la causa. Acquafresca, Michel i Pedro Ríos i Rubén es convertien en la primera trinxera que el Real Madrid havia de conquistar per a acostar-se als dominis d'un inexpugnable Munúa com va demostrar en un acabament arestós de Kaká des de la vora de l'àrea que va traure amb fermesa estirant les mans. Kaká va ser el jugador més determinant en el naixement del partit per al Real Madrid. Sempre va rebre en condicions per a sembrar el dubte. Les seues arrancades des d'arrere pareixien letals. No hi havia formula per a arrestar al brasiler. El Levante sobrevivia en un escenari molt complex. No és una novetat afirmar que se sent segur en este tipus de partits. Ningú discutix que el domini del baló és una propietat que monopolitza el seu contrari, però eixe aspecte no significa que claudique.
L'equip volia expressar-se. Ho va fer Acquafresca en una eixida veloç que va ajustar sobre el pal llarg de Diego Lópéz. El Levante va trobar en la velocitat i en el contracolp una equació per a generar perill sobre l'arc blanc. El gol va ser un paradigma d'eixa elecció. Chris va emergir des de la defensa per a combinar amb Michel. La combinació entre Michel i Pedro Ríos va acabar amb un passe arrere que va materialitzar l'atacant valencià. Paradoxalment el gol va variar el sentit del partit, potser si més no pareixia que poguera succeir una revolució. Higuaín i Kaká van voltejar el marcador en una acció espectacular de l'argentí, una volea diabòlica, i després d'aprofitar el brasiler un controvertit penal decretat després d'unes mans de Chris. L'escenari va variar, però el Levante va resistir en la segona part la posada en acció del Real Madrid amb Cristiano Ronaldo sobre el camp. Munúa va començar a emergir, un símptoma de la transcendència que adquiria l'equip blanc, però el Levante es mantenia a flotació i va somiar d'igualar els gols del Real Madrid en una aparició d'Acquafresca i una rematada de Barkero. Va ser el pròleg d'un final desolador.