Una temporada que mai oblidarem: el Levante UD torna a Primera

“Tot eixirà bé”. No era una simple frase. Va ser una promesa, una declaració d'intencions, un centelleig de fe encés per Julián Calero el dia que va ser presentat com a nou entrenador del Levante UD. I així va començar esta història. Amb il·lusió, amb molt de treball, amb humilitat i amb una idea clara: retornar a l'equip al lloc que mereixia.

Van arribar reforços. Unai Elgezabal, procedent el Burgos CF; Diego Pampín, del FC Andorra; i Víctor Jr., del planter del Real Valladolid, es van sumar a la causa. I van tornar a casa dos ídols, dos referents del llevantinisme: Vicente Iborra i José Morales. Amb ells va tornar també l'esperança. I no va tardar a vore's reflectida en la gespa. La temporada va arrancar amb força: tres victòries, dos empats… i l'equip invicte fins a la jornada 6. El somni començava a prendre forma.

La DANA que ho va canviar tot

Però la vida, com el futbol, també colpeja. El 29 d'octubre València va quedar paralitzada a causa de la DANA que va assolar el territori. L'aigua ho va cobrir tot: carrers, cases, instal·lacions… El futbol també va patir les seues conseqüències. Eixe dia, el Levante UD va haver de canviar la seua rutina d'entrenament a la Ciutat Esportiva en estar els terrenys de joc i les instal·lacions totalment inundades i, eixa mateixa nit, l'equip havia de viatjar a Pontevedra per a la disputa de la Copa SM El Rei. Alguns dels jugadors i integrants del cos tècnic es van vore atrapats i incomunicats en els seus domicilis i els plans van ser cancel·lats. Amb el pas dels dies, l'activitat va poder reprendre's, però res era igual. El Levante UD, com tants altres, va haver d'adaptar-se. La impossibilitat d'arribar a la Ciutat Esportiva va fer que els entrenaments es traslladaren al Ciutat de València, que va deixar de ser només un estadi per a convertir-se en centre logístic de recollida i distribució d'aliments, roba i productes de primera necessitat que van arribar des de tots els punts del país. Tots els estaments del club van col·laborar i van estar presents en esta operativa que es va posar en marxa per a ajudar a la societat valenciana. Així mateix, l'equip, després de les sessions d'entrenament que duia a terme en el Ciutat de València, va canviar el seu treball sobre la gespa per la col·laboració en la recollida i distribució de tot el material rebut.

Més que futbol

Després d'un parell de setmanes en les quals les localitats valencianes afectades per la DANA tractaven d'alçar-se, la competició es va reprendre i, el 16 de novembre, l'Estadi Ciutat de València va viure un encontre que va ser molt més que futbol. Va ser homenatge, record i emoció. El Levante UD va rebre a l'Elche CF per a disputar el seu primer partit després de la catàstrofe i va ser inevitable sentir que res era igual. El club va preparar una sèrie d'iniciatives per a recordar a totes les persones afectades per la DANA i la càrrega emocional per a tots els presents era molt alta. Així mateix, els jugadors van saltar al terreny de joc amb unes camisetes especials tacades de fang, com a símbol de lluita, que, posteriorment, van ser subhastades per a recaptar fons i continuar ajudant als que més ho necessitaven.

El camí seguix

Precisament, després d'eixe encontre a casa davant l'Elche CF, l'equip va viatjar a Pontevedra per a disputar el partit de Copa SM El Rei que va ser ajornat per la DANA. El Levante UD va caure derrotat en esta primera eliminatòria en un partit per a oblidar enfront d'un equip que, en les següents rondes, es va imposar al RCD Mallorca i al Villarreal CF. La derrota va fer mal i va servir per a aprendre dels errors i continuar mirant cap avant en la competició de lliga.

Un gener invicte

Amb l'arribada del nou any, es van produir eixides com la de Fabrício a l'EC Vitória i Andrés García a l'Aston Villa, a més de la cessió d'Óscar Clemente al FC Cartagena. Però també van arribar reforços com Álex Forés, del Villarreal CF; Manu Sánchez, del Górnik Zabrze polonés; i Ignasi Miquel, del Granada CF. I, sobretot, van arribar resultats. L'equip va afrontar el mes amb quatre partits: els tres primers de la segona volta i el partit davant el CD Tenerife ajornat al novembre a causa de la DANA. Tres partits com a visitant i un com a local. Malgrat la intensitat del calendari, els de Julián Calero van començar amb energia superant el mes amb tres victòries i un empat. Gener va ser invicte. L'equip creixia. Creixia en joc, en confiança i en unió.

El punt d'inflexió

Una de les punts forts de l'equip fins al moment havia sigut convertir el Ciutat de València en un fortí, però el 3 de febrer va arribar la primera i única derrota a casa enfront del Racing Club Ferrol. Este no va ser més que un xicotet entropessó en la trajectòria d'un Levante UD que va continuar puntuant i guanyant davant rivals directes i va arribar al mes de març amb la il·lusió intacta.

Els llevantinistes van visitar el camp del CD  Eldense, un rival que es trobava en plena lluita per la salvació i que amb el nou tècnic s'havia convertit en un dels equips menys golejats i havia recobrat confiança. La visita no s'antullava senzilla, però el Levante UD mai es rendix i el va demostrar. En els últims minuts del primer temps, els locals es van avançar en el marcador i, malgrat que el conjunt granota ho intentava, l'empat no arribava. Si alguna cosa va caracteritzar a este equip durant tota la temporada va ser el seu esperit de lluita i el no donar-se mai per vençut i, malgrat que els minuts avançaven, els llevantinistes continuaven intentant-ho. La recompensa va arribar en el minut 90 amb un gol de Roger Brugué que va fer vibrar a la graderia i va ajudar a continuar creient. Sobre la botzina, a falta de pocs segons per a la finalització del temps afegit, va arribar el gol de Carlos Espí per a remuntar i aconseguir tres punts molt valuosos que van ser un punt d'inflexió en la trajectòria de l'equip. Esta victòria va ser una declaració d'intencions i la segona d'una sèrie de cinc triomfs que es van aconseguir de manera consecutiva. Una fita que des de 2018 no s'havia aconseguit.

En este mes de març, l'equip també va conéixer el traspàs d'un dels hòmens de casa. Kochorashvili s'incorporaria al Sporting de Portugal en finalitzar la campanya després de l'acord amb el club lusità, mitjançant el qual el migcampista continuaria sent jugador del Levante UD, en qualitat de cedit, fins a final de temporada.

Els dies de maig

El Levante UD va continuar amb la seua carrera cap a l'ascens, situant-se en la zona alta de la classificació i barallant pels primers llocs que donaven dret a aconseguir pujar de categoria de manera directa. La batalla estava al punt àlgid i tocava vestir-se amb el vestit de guerrers. Va arribar la recta final del campionat i amb ella l'explosió d'alegria. Ens remuntem al 10 de maig quan els llevantinistes tenien una visita molt complicada a casa del líder, l'Elche CF. Primer contra segon es veien les cares en un duel d'alta volada. L'afició es va desplaçar de manera massiva al Martínez Valero, volia estar al costat de l'equip en este partit tan important. Un doblet de Roger Brugué va deslligar l'eufòria en la graderia visitant on els aficionats van vore com el seu equip s´anava al descans amb un 0-2 en el marcador. Després de la represa, els locals van retallar distàncies, però, deu minuts més tard, Álex Forés va tornar a engrandir-les anotant el tercer gol per al conjunt granota que va acabar sumant tres punts molt importants en l'esportiu i en l'emocional. Esta victòria li va permetre posar-se a un punt del seu rival i afegir un plus de confiança dins del vestuari.

En la seguint jornada, el Levante UD va rebre a l'Albacete Balompié en un Ciutat de València que va presentar un ambient extraordinari i va aconseguir un nou triomf que el va situar en el més alt de la taula classificatòria. Els de Julián Calero afrontaven, d'esta manera, la penúltima jornada de la competició amb serioses opcions d'aconseguir l'ascens de manera matemàtica. Amb 73 punts en el caseller, l'equip granota era perseguit de prop pel CD Mirandés i Elche CF, amb 71 punts, i el Real Oviedo amb 69 punts. Per tant, per a certificar l'ascens, el Levante UD havia d'aconseguir la victòria i esperar que el CD Mirandés o l'Elche CF no guanyaren en els seus respectius compromisos. En cas d'empat, l'atenció calia posar-la també en el Real Oviedo que no hauria de guanyar en el seu partit.

El final somiat

Burgos era el següent repte. I el guió va ser èpic. A l'equip se li va posar tot en contra des dels primers compassos. Va començar perdent en el minut un, el porter va endevinar el llançament de Pablo Martínez des dels onze metres… Però el Levante UD mai es rendix. Morales va posar el 1-1 en el marcador. Malgrat això, el Burgos CF va tornar a posar-se per davant i els llevantinistes es va anar al descans amb desavantatge en l'electrònic. Després del pas per vestuaris, l'equip no aconseguia transformar el seu perill en gols i, encara que ho intentava de totes les maneres, el gol es cotitzava molt car per al conjunt granota. Per a complicar encara més la vesprada, arribaven notícies dels altres estadis on s'estaven disputant els encontres dels rivals directes i res afavoria als valencians. L'Elche CF i el Real Oviedo guanyaven els seus respectius compromisos.

Amb estos resultats, al Levante UD només li valia guanyar i esperar que el CD Mirandés no ho fera. Va arribar el minut 84 a Burgos i el rostre dels llevantinistes es va transformar. Roger Brugué va establir l'empat i la graderia va embogir. L'afició va tornar a creure i, més que mai, va encoratjar als seus per a anar per la victòria en els últims minuts. El Levante UD es trobava a un gol de viure un moment històric i, tal com l'havia demostrat en anteriors jornades, anava a buscar la glòria fins a l'últim alé. El col·legiat va afegir huit minuts de descompte i quan el cronòmetre indicava el minut 96 va aparéixer la màgia de Carlos Álvarez. Un tir amb l´esquerra per a la història. Un gol per a tota la vida. Mentres el marcador del CD Mirandés no es movia, en El Plantío esclatava la bogeria.

El xiulet final no sols va segellar un ascens, va segellar una connexió única entre equip i afició. Els jugadors no haurien pogut aconseguir l'objectiu sense els seus aficionats i els aficionats havien tornat a recuperar la il·lusió gràcies als seus jugadors. Sobraven les paraules. Llàgrimes d'emoció, de records, abraços, somriures i mirades que ho deien tot. El Levante UD tornava a Primera Divisió.

El fermall d'or

Al Levante UD encara li quedava tancar la temporada en la seua llar, amb tota la seua gent, i tenia per davant un altre gran repte: el de posar el fermall d'or a la campanya proclamant-se campió de Lliga. La visita de la SD Eibar va concloure de la millor manera possible, amb un triomf per als llevantinistes, gràcies al gol de Dela, que els va permetre alçar la Copa de Campions de LALIGA HYPERMOTION i concloure la temporada amb honors. Una imatge icònica que quedarà per a la posteritat.  

La temporada va ser una lliçó de vida, de resiliència, d'unió, d'amor i passió per uns colors, per un escut, per un club i per una ciutat. Perquè sí, tot va eixir bé.