Per si algú desconeixia les credencials del Levante i les seues característiques i la forma que té d'entendre el futbol, els jugadors van decidir presentar la seua carta magna en el xoc dominical enfront de la Real Societat saldat amb el primer triomf de l'exercici en l'escenari en què afronta cada un dels seus duels com a local. Els pupils de Luis García es van acollir amb determinisme a la fe, a l'ardor i a un nihilisme guerrer per a reclamar i tornar a certificar que no està de pas pel llindar de la màxima categoria del futbol espanyol en el seu retorn a la Primera Divisió. I el col·lectiu blaugrana està preparat per a malgastar tota la sang que és capaç de fluir des del seu enorme cor per a aferrar-se al marc de l'elit.
Ho fa amb obcecació i dedicació portant els enfrontaments en què participa fins a límits insospitats en el pla físic i mental com faria un soldat fonamentalista lluitant en plena guerra santa. I el grup conjuga eixe esperit amb un ideal pretorià que li fa lluitar al màxim. En cada baló i en cada moviment marxa el partit. I cada partit es convertix en una prova més de certesa i confiança en un credo. Únicament des d'esta perspectiva s'entén l'evolució de la victòria. El Levante va marcar per mediació de
Del Horno i Caicedo i va acabar situat en la frontera de l'extenuació amb un comunicat de lesionats que s'àmplia i amb diversos jugadors amb problemes físics que amenaçaven de quedar desplomats sobre la gespa de l'Estadi Ciutat de València.
Pareix una metàfora i una bella imatge que va concordar amb l'èpica que va acompanyar al triomf davant d'un adversari que va despertar en els minuts finals més per la necessitat i les coordenades del guió que marcava el xoc en eixe punt que pel convenciment i la credulitat en les seues possibilitats. La confrontació davant de la Real Societat generava temors en l'entorn del llevantinisme. Per les singularitats de l'adversari, un grup rocós i robust que convertix els duels en un infern, però abans que res pel perfil de partit que sorgia per l'horitzó. L'orde defensiu mostrat i acceptat pel Levante va quedar fora de tot dubte davant de les demostracions grupals evidenciades en els últims xocs. Però el format del partit reclamava una resposta distinta.
I les interrogacions esteses es van difuminar amb celeritat. La clau a l'enigma es trobava en la línia que integren els tres jugadors situats per darrere de Caicedo. I els moviments associatius d'esta terna de futbolistes van provocar vies d'accés als dominis de Bravo. El Levante va trobar espais inexplorats pels que progressar i esgarrar l'atapeïda tela d'aranya entreteixida per l'equip de Martín Lasarte. Pels costats va descobrir distintes solucions. La perifèria no va ser invisible a l'envit. Uns metres per darrere el cabdillatge compartit entre Xavi Torres i Sergio va propiciar que la batalla per la medul·lar es decantara del bàndol blaugrana. L'ancoratge de Sergio és inqüestionable. Dota al grup de personalitat. L'enfrontament es disputava en territori realista i l'esfèric xiulava amb perillositat per l'interior de l'àrea del meta blanquiblava.
Només l'esquiva fortuna mantenia en peu a la Real Societat. Els pals es van aliar amb Bravo davant del creixent desassossec de la grada. De l'esquadra de Martín Lasarte no hi havia excessives notícies. I la seua vocació atacant era pràcticament inexistent, però el gol del Levante es resistia i la tensió augmentava perquè la història del futbol està repleta d'encontres d'este tipus resolts d'una manera molt diferent de l'anunciada. La diana de Del Horno va arribar en un instant suprem del duel. Va ser en certa manera providencial perquè va reforçar al bloc local i va desactivar a l'adversari. I va tancar els dubtes que podien anunciar-se. El gol proposava un viatge en el temps per a retornar a Sant Mames.
Del Horno va resoldre una acció que recordava a la seua epifania en el futbol. Va ser un gol que va arribar des de la raça i va festejar entre l'èxtasi i la ràbia. Del Horno va volar al segon pal per a aconseguir un cabotada guanyadora i reforçar el seu nivell d'estima. I el Levante va tindre la virtut de colpejar amb rapidesa en una veloç transició que va contactar amb Caicedo. No va tindre pietat amb un rival noquejat. L'atacant va unir força i subtilesa en la resolució davant de l'estèril eixida del porter forà. Energia en la camallada i claredat. Empenta en la conducció i sedositat per a citar-se amb el gol. Fulgor i suavitat. El sòl tremola al seu voltant quan es desplaça. I no és fàcil conjugar eixos aspectes amb el partit en estat avançat. La seua relació amb el gol és edificant i curta en el temps; una productivitat extrema. Com a extrem va ser l'intent de reconduir la situació per part de la Real Societat. L'entrada de Sarpong va generar angoixa. I el gol realista va dibuixar ombres i tenebrositat encara que el Levante va mantindre la calma.
Levante UD: Reina; Venta, Ballesteros, Nano, Del Horno (Cerra, m. 66); Xisco Muñoz (Xisco Nadal, m. 50), X. Torres, Sergio, Juanlu; Rubén i Caicedo (Jordà, m. 68).
Real Sociedad: Bravo; C. Martínez, Mikel, Ansotegi, De la Bella; Xabi Prieto, Diego Rivas, Aramburu (Viguera, m. 85), Griezmann (Sarpong, m. 65); Tamudo (Zurutuza, m. 65) i Llorente.
Gols: 1-0. M. 60. Del Horno. 2-0. M. 64. Caicedo. 2-1. M. 78. Sarpong.
Àrbitre: Teixeira Vitienes. Va amonestar a Nano, Ansotegi, Griezmann i Juanlu.