Potser sobre l'Estadi de La Romareda s'enfrontaven dos esquadres que han fet de la fe un autèntic dogma en el seu transitar per la competició de lliga. El dubte era saber qui mostraria més fe per a aferrar-se als objectius contraposats assetjats per cada equip. El Levante botava al coliseu aragonés amb la seriosa possibilitat d'abastar la Champions League, un aspecte que accentua la consistència i la solidesa del bloc blaugrana en l'exercici que ja anuncia el seu ocàs, mentres que l'esquadra local es debat en les últimes setmanes en una autèntica creuada per la permanència quan fa un parell de mesos pareixia condemnat a l'ostracisme de la Segona Divisió. No obstant això, el grup que conduïx Jiménez continua respirant. Almenys ho farà durant una setmana més. I el batec del seu cor comença a palpitar amb més força i virulència.
El gol d'Edu Oriol en els primers minuts de la confrontació va ser suficient per a agarrar tres punts més que acosten al conjunt aragonés a la frontera que marca la supervivència. El Real Saragossa s'està acostumant a viure cada partit al tall de la tallant dalla. En certa manera està atrapat en bucle terrible que es repetix. El Saragossa es posiciona en la gespa com l'ajusticiat que marxa al cadafal i aconseguix revertir la seua sort en l'últim sospir quan tot pareix perdut. I cada encontre que s'anuncia supera en dificultat a l'anterior. És una constant en les últimes setmanes. I el col·lectiu oferix símptomes de saber conviure amb les emocions inherents a eixe tipus de confrontacions. El Saragossa comença a dominar eixes percepcions.
Enfront del Levante no hi havia terme mitjà: o anava definitivament cap a l'avern o mantenia les constants vitals. Potser entre la supervivència i la brillantor de la competició europea va poder més el fet de sobreviure en l'ecosistema de la Primera Divisió. Va ser un partit metàl·lic i de paladar aspre per als contendents. Juan Ignacio Martínez va tractar de pal·liar les absències de Koné i Barkero; dos jugadors amb una presència capital en la present temporada. El tècnic va apostar per incloure a Farinós en les proximitats de la mitjapunta. L'entrenador pareixia permutar la velocitat pel control de les bótes sempre orientades del jugador de La Torre. El partit va començar amb un Real Saragossa que es bolcava sobre la meta del seu oponent.
En eixe sentit, el duel va nàixer seguint amb les coordenades previstes. El Saragossa tractava de mirar a la meta de Munúa i el Levante intentava rebatre eixa argumentació i eixa idea partint de l'orde i de la serietat que el caracteritza. No obstant això, no era capaç d'imprimir velocitat al seu joc. Un rebutge en la frontal de l'àrea granota va acabar amb Edu Oriol embocant el gol. Va ser una diana matinera que va marcar l'esdevindre de l'envit. El Levante no trobava els espais necessaris per a expressar-se de manera vertiginosa a la contra. No era l'esperit lliure d'altres vesprades, però va trobar un filó que va poder explotar; les dificultats del Saragossa per a defendre's en el joc aeri. Un llançament de falta de Farinós el va cabotejar de forma impetuosa Iborra. Roberto va sorgir per a desfer l'acció. Un córner botat des del costat dret de l'atac blaugrana va acabar amb un tir enverinat de Valdo.
Eixa via d'accés als dominis de Roberto va tractar d'explotar-la en Levante en la represa agarrat a les bótes màgiques de Rubén. El mitjapunta asturià es va fartar de ficar rosques diabòliques que van fer tremolar als aficionats de La Romareda. Cabral va rematar per damunt del travesser de Roberto. El Saragossa s'acollia a la figura d'Apoño i a les escaramusses de Lafita per a mantindre el tipus i tractar de sentenciar, però Munúa apareixia amb serietat i solvència. En els minuts finals la tensió va ser augmentant de manera gradual. El partit es va embolicar. La por de perdre del Saragossa va tenallar a l'esquadra local mentres que es va llançar per terra, mar i aire a fi de revertir un partit que es va anar molt abans. El gol d'Oriol va ser suficient.