Espai i temps eren dos variables, que concatenades, pareixien anar en contra dels interessos del Levante en la primera mitja hora de joc. Tejera torturava la psique dels jugadors blaugranes després de connectar sense a penes oposició des del bord de l'àrea. Era el segon gol periquito; un autèntic llast. Espai i temps, entrellaçats, apareixien com dos magnituds que pareixien dinamitzar al Levante en la seua croada per canviar el destí d'un partit que havia nascut torçut. Era la segona mitat de la confrontació i Juanlu i Lell havien eixit al rescat de l'esquadra de Juan Ignacio en un minut màgic i imponent. El duel entrava en una nova dimensió. Espai i temps són dos magnituds adscrites a la física, però no hi ha lleis físiques, ni lògica possible, que impere en l'escenari d'Orriols, un feu abonat a les emocions fortes en els últims temps, màximament si sorgixen uns jugadors d'una fe i uns fonaments indestructibles com va demostrar el Levante amb arguments en el capítol decisiu de l'enfrontament davant de l'Espanyol. Va coadjuvar Juan Ignacio Martínez des de les catacumbes de la banqueta amb una interessant variació tàctica. La seua lectura va ser diàfana i va commocionar el va desenrotllar d'un envit que pareixia innegociable per al propietari d'Orriols.
El procés de reconversió de Barkero en centrecampiste va ser definitiu i l'aparició de Michel va oferir una lluminositat incandescent de què va patir el bloc amb anterioritat a la catarsi que va oferir. La imatge del final del partit denunciava l'heroïcitat de la victòria conquistada. Les llàgrimes de l'etern Juanfran sobre el verd conjugaven amb la passió desbordava que va contagiar a la totalitat de la grada del coliseu blaugrana. Totes eixes mostres d'èxtasi col·lectiu estaven més que justificades. El Levante va reconduir una confrontació enverinada encara que per a això va haver de viatjar fins als inferns per a projectar-se cap al regne del cel. Així va ser el partit, de dos cares enfrontades. Longo va aprofitar un baló, que va rebotar prèviament en Diop, per a ajusticiar a Munúa.
Sense temps material per a reprendre l'alé els jugadors granotes tornaven a la medul·lar per a posar l'esfèric en joc. En esta ocasió, va ser Tejera el propietari d'un notable gol. El jugador forà va aprofitar un baló perdut als voltants de l'àrea granota per a llançar una rosca terminal. El Levante no trobava respostes per a enarborar el seu joc. Pareixia un equip de mirada fugissera disposat sobre un camp replet de mines. No hi havia indici de profunditat, ni connexions vertiginoses, ni sentit col·lectiu. Verdú es bastava per a exercir de coronel en la medul·lar. La seua innata qualitat i la visió del joc que presenta es convertien en una seriosa amenaça per a la supervivència d'un Levante de joc anorèxic. Resguardat el seu quarter hivernal, l'arc defés per C. Álvarez, no cessava en el seu interés per dinamitar la meta de Munúa.
La simptomatologia del partit era del tot adversa, però este Levante no va claudicar, ni va desistir en el seu interés per tornar encara que per a aconseguir esta comesa tinga de reptar a la lògica. El pas pel vestuari va exercir un magnetisme especial sobre el grup. El bloc va eixir al terreny de joc amb efervescència. Ningú millor que Juanlu si es tracta d'estirar casta i fiques dos quintars de passió en el verd. Amb Barkero en la sala de màquines i Michel uns metres per davant, el Levante potser necessitava una carícia per a recuperar l'autoestima i per a saber que comptava amb arguments per a discutir-li el partit a l'Espanyol. Els fets es van desencadenar amb una extrema celeritat. Un obús de Juanlu es va clavar en l'esquadra perica. Una aventura de Lell per l'interior de l'àrea espanyolista va acabar amb el cuiro al fons de les malles. Una desena de segon havia canviat el paisatge de l'encontre. És evident que hi ha instant amb un innegable poder per a mudar els esdeveniments.
El Levante va adquirir major fluïdesa en la circulació del baló i profunditat pels costats. El seu eix de rotació estava més ajustat. El seu futbol era més ortodox i ordenat. No obstant això, el col·lectiu va haver d'afrontar els minuts últims amb un menys després de l'expulsió d'Iborra. Este contratemps no va repercutir en la moral dels jugadors granotes. L'equip va seguir fidel a les coordenades que hi havia marcat. El gol definitiu va arribar després d'una arrancada de Michel. El mitjapunta va iniciar una escalada sortejant tots els obstacles que anaven eixint al seu pas. Michel va buscar l'entrada de Ángel al primer pal, però el baló va xocar amb la cama d'un defensor blanquiblau i va acabar entrant en la porteria de Cristian Álvarez il·luminant a la grada d'Orriols.
Levante: Munúa; Lell, Ballesteros, Rodas, Juanfran; El Zhar (Rubén, m. 80), Diop (Míchel, m. 46), Iborra, Juanlu; Barkero; y Gekas (Ángel, m. 80
Espanyol: C. Álvarez; Javi López, Forlín, Raúl Rodríguez, Capdevila; Rui Fonte, Víctor Sánchez, Tejera (H. Moreno, 76), Wakaso (Simão, m. 51); Verdú (Stuani, m. 57); y Longo.
Gols: 0-1. M. 21. Longo. 0-2. M. 25. Tejera. 1-2. M. 55. Juanlu. 2-2. M. 56. Lell. 3-2. M. 93. Míchel, després de xocar el baló en un defensa.
Àrbitre: Teixeira Vitienes. Va expulsar a Iborra (m. 81) per doble groga. Va amonestar a Wakaso, Diop, Víctor Sánchez, Capdevila, Rui Fonte, C. Álvarez, Juanfran, Tejera i Munúa.