El diumenge 7 de juny de 1937 era la data triada. El feu de Vallejo descorria una vegada més el teló futbolístic per a donar acollida al format de la Copa de La República, l'últim torneig disputat durant la seqüència competitiva de l'exercici 1936-1937. El Levante travessava, de manera summament decidida, el llindar de coliseu de la societat gimnastiquista, tradicionalment un espai totalment refractari als seus interessos en el pla esportiu, per a defendre amb dents i ungles la condició de local. El rastre que havia deixat en la Lliga del Mediterrani incrementava les seues probabilitats d'èxit. L'esquadra marina, amb la inqüestionable aportació d'un grapat de futbolistes procedents del Gimnàstic, inaugurava la seqüència competitiva enfront del Girona. Els pronòstics en els dies previs al duel advertien de la possibilitat de trobar un partit obert entre dos adversaris parells.

El resultat definitiu, a la conclusió dels noranta minuts, va demostrar esta paritat. El Girona i el Levante no van trobar les claus per a ajusticiar al seu adversari. La igualada va marcar un xoc obert. Per la seua banda, el València va conquistar en el domicili de l'Espanyol. “Convinguem que els quatre equips que juguen la competició són molt anivellats i que de la mateixa manera que el València ha de fer pesar molt el triomf aconseguit en Sarrià, també l'empat obtingut pel Girona a València ha de ser-li molt beneficiós en tots els aspectes”, advertia a manera de conclusió El Mundo Deportivo a la finalització de l'assalt inicial. No obstant això, i en clau llevantina, l'epíleg del partit materialitzat davant de l'entitat gironina era el germen de què brollava una nova confrontació repleta de misticisme. I eixe aspecte ho compartien els enemics.

El València desafiava al Levante a Mestalla. La tradicional superioritat del club blanquinegre pareixia mudar en les últimes dates en benefici de la societat blanquiblava. Els jugadors llevantins van entrar de desbandada en la batalla de Mestalla. La superioritat va ser inqüestionable (0-4). El Levante es va cenyir la corona de líder de la classificació. Fins a l'últim minut va defendre eixe estat aconseguint la capitulació dels seus enemics. El triomf inapel·lable davant de l'etern rival va conjugar amb una altra demostració de poder i de futbol “científic” enfront de l'Espanyol en Vallejo. El team victoriós del campionat regional a Catalunya va sucumbir en Vallejo amb persuasió (4-1). Huit gols en dos confrontacions que encimbellaven als equipiers del Levante en el més alt de la classificació quan estava a punt d'estrenar-se el segon capítol del torneig.

“El Levante ha acabat la primera volta de la Copa d'Espanya Lliure sense conéixer la derrota. Un empat davant del Girona i dos indiscutibles victòria sobre el València i l'Espanyol han sigut les seues actuacions fins al moment les quals consoliden la seua magnífica ‘perfomance' col·locant-se quasi com a indiscutible líder”, va ressaltar el Mundo Deportivo. La maquinària llevantina estava totalment greixada en els albors de juliol de 1937. El seu engranatge era massís. Era un bloc sòlid i distingit; una autèntica amenaça per a cada un dels seus contrincants a qui engolia. I el Levante va mantindre la fermesa de la seua camallada en les jornades decisives del trofeu. La Final no pareixia evanescent. L'empat en Vista Alegre, camp del Girona, no va minvar els ànims marins. Al contrari, els seus constants vitals estaven alterades. El València va tornar a sorgir amenaçador, però, en esta ocasió, les tornes havien permutat respecte al xoc anterior entre ambdós.

El Levante era el leader indiscutible amb la suma de huit punts mentres que el conjunt blanquinegre es posicionava per darrere amb cinc disposat a eixugar la distància. Una autèntica quimera a la vista del desenrotllament del derbi de la ciutat (6-2). “Gaspar Rubio va realitzar un joc brillantíssim”, resava un dels titulars d'El Mercantil Valencià en la jornada de després de l'èpica demostració llevantina. “Els valencians van perdre la seua moral, incomprensible en un onze de la seua classe, als dos minuts de joc amb motiu de marcar el Levante el seu primer gol per obra de Botella a l'aprofitar una indecisió de la blat de moro merenga”, afegia el Mercantil. “Va agradar el joc coratjós, ple d'encerts de tot l'equip llevantí”. La societat conformada per Gaspar Rubio i Botella va ser il·limitada a tenor del terror provocat sobre els defensors del club de Mestalla. Martínez es va sumar als fastos amb la consumació d'un hac-trick.

El València va claudicar i el Levante va confirmar la seua condició de finalista en una vesprada voraç i feliç per als seus. Els esdeveniments que se succeïren en l'última jornada en Sarrià resultaven de tot testimonials. Els números, espectaculars i reveladors, tenien embruixament i el Levante en la jornada que tancava la competició copera únicament tenia com a objectiu albirar l'adversari a qui s'enfrontaria en el partit decisiu en el coliseu de Sarrià. La derrota a Barcelona no va desfigurar la mirada d'un equip que coneixia l'ofici del futbol i que comptava amb arguments de substància per a alçar tan preat títol. El team se sentia invulnerable com no tardaria a demostrar.

Últim capítol; El Levante campió de la Copa de La República després d'injectar verí letal al València.