La Final de la Copa de la República va reunir al València i al Levante sobre el camp. Eren els reptadors. No era un enfrontament entre adversaris desconeguts. El rastre competitiu entre ambdós estava molt pròxim en el temps. Els dos oponents van haver de saldar els seus deutes fora de la capital del Túria. Barcelona va ser la ciutat triada per a l'últim partit de la sèrie. El feu de Sarrià va ser l'escenari d'una nova i feroç confrontació entre els eterns contrincants. El matx estava programat per al diumenge 18 de juliol de 1937 en horari vespertí. No hi havia un pronòstic clar encara que la perspicaç posada en escena de la societat blanquiblava pareixia decantar la balança del seu costat. Les hosts marines es llançaven a l'abordatge sobre els seus oponents amb la fúria dels titans.
“Per a véncer a un equip inquiet i vivaç, amb una davantera solta i fàcil a internar-se i a rematar –El Levante- fa falta un joc científic, temperat i aplomat. Si el València ressorgix esta vesprada no creiem que haja de quedar campió el Levante, però els equips quan comencen a decaure no milloren en pocs dies d'un partit a un altre. Tal com vam veure al València davant del Girona i al Levante davant de l'Espanyol, és el Levante el que més probabilitats té de conquistar este títol”, va relatar La Vanguardia. Els dos equips i les seues respectives representacions van coincidir en la Ciutat Comtal en les jornades prèvies. El València va disputar el dijous anterior la cofrontació definitiva davant del Girona que no es va poder materialitzar el cap de setmana anterior a Mestalla per problemes de seguretat. La igualada (2-2) va segellar el seu accés a la ronda definitiva.
El Levante es va traslladar el dissabte 17 de juliol. A la vesprada va arribar al seu destí després de completar els tres-cents cinquanta quilòmetres amb autobús. L'encreuament de declaracions va ser continuat entre les delegacions d'ambdós esquadres. “Li anem a donar pal pèl una altra vegada al València. Ho sentiré molt per Tossal i Tortajada que perdran la gana fins a una altra temporada”, advertia, accentuant la condició de favorit, Gallart, secretari del Levante en El Mundo Deportivo. Gallart va seguir amb atenció tots els detalls del duel que va reunir al València i al Girona en Sarrià en les hores anteriors al gran esdeveniment. “Ja saps que li tenim el cor ‘robat' als ‘blanquets'. Han pogut molt poques vegades amb nosaltres i ara que estem mig fusionats amb el Gimnàstic ja pots figurar-te que els serà més difícil”, va afegir.
Les manifestacions de Luis Tossal, òbviament, presentaven un contingut antitètic. Una vegada més, El Mundo Deportivo es convertix en una espècie de fil conductor. “És molt possible que el Levante ens les pague totes juntes. Esta temporada ha donat un bot a favor seu prou crescut i si el diumenge li batem podem donar-ho per anivellat, ja que és un triomf que val per tres. El Levante ens té agafat l'aire i s'aprofita sabent on pot fer-nos les cosquerelles, però ara és més que possible que es trunque la ratxa”. El València magnificava la Final. No pareixia un partit menor. La veritat és que la naturalesa de líder que ungia al Levante no era un aspecte determinant per la pròpia composició del torneig. No obstant això, les seues envestides eren letals. Va ser l'equip que més gols va anotar i tan sols va veure maculat el seu honor en el xoc últim davant de l'Espanyol que estava sense substància per mor a la seua naturalesa de finalista que ja havia aconseguit.
El Levante es va presentar en la cita amb catorze jugadors. Cervelló, secretari del Gimnàstic, era el seu líder espiritual. El Mundo Deportivo va solemnitzar la Final de Sarrià. El València va demanar reforços per a l'ocasió. A Barcelona esperaven amb impaciència a Lecue. “Ara també hi ha final de Copa, i, com en els anys precedents, el trofeu és Donat pel Cap de l'Estat”. Podria advertir-se que les inèrcies es van mantindre. El València no va ser capaç de desballestar l'entramat blanquiblau aquella vesprada d'estiu. Ni tan sols la utilització del roig en l'equipació triada pel València va mudar eixa malparada sort. Els equipiers blanquiblaus van tornar a engegantir-se davant de l'entitat valencianista.
“El Levante va jugar prou per a guanyar merescudament el partit”, va confirmar La Vanguardia en la seua crònica de l'envit. “Hem vist triomfar al Levante en un ambient d'imparcialitat exemplar. I a nosaltres ens complau que haja sigut el Levante el guanyador de la Copa. Això perquè una competició de fórmula estranya podia haver donat la victòria a l'equip superat en la puntuació, dos vegades batuts pel seu rival directe i amb això guanyador de la Copa que, si en el matx final va poder haver-la merescut, en els anteriors havia sigut netament superat. El Levante ha tornat a triomfar”, va glossar El Mundo Deportivo. “El València no li pot al Levante. Li hem pres la mesura”, va ironitzar Gaspar Rubio, un dels protagonistes de la cita i del torneig. El gol de Nieto va ser suficient per a conquistar d'una Copa de La República que es va perdre en el temps, però que tracta de reverdir vells llorers setanta-cinc anys després.