Dos penals van marcar el destí del Levante en l'Estadi José Zorrilla. Va ser un destí cruel en la seua concreció i pràcticament enllaçat en el temps. Dos colps tràgics sense antídot que van deixar al Levante en inferioritat durant al voltant de cinquanta-cinc minuts i el van allunyar d'una confrontació en què no se sentia estrany, a pesar que és possible que li faltara un poc de lucidesa per a emergir des dels confins de les tenebres cap a la llum que emanava de l'arc defés per Jaime. Les accions més determinants de la confrontació es van concatenar en el temps. En eixe sentit, hi hauria que determinen la seua extrema capacitat per a desbloquejar un partit, en les raneres del primer acte i en l'epifania de la represa, que potser oferia una lectura paradoxal a la vista dels successos succeïts en l'Estadi José Zorrilla perquè el baló i la interpretació del futbol sorgia de les bótes imantades dels futbolistes del Valladolid.
I no obstant això, en la immensitat del terreny de joc, el Levante no se sentia com un actor secundari. I va oferir respostes que van estar prop de canviar el signe de la confrontació. El duel des de la seua claredat va seguir el discurs que pareixia endevinar-se a partir de les credencials exposades per cada un dels adversaris. El Real Valladolid seguix fidel als postulats que li van portar de tornada a la Primera Divisió fa a penes uns mesos. Des d'eixe prisma, el seu plantejament no hi ha canviant ni un àpex a pesar del viratge substancial que suposa abandonar la categoria de Plata en el retorn a l'elit. La fórmula imposada per Djukic es manté intacta. L'estil pareix innegociable. No s'especula amb la forma de jugar. El Valladolid és un equip que complix amb l'ortodòxia del futbol. Ni un balonada, ni un puntellada de més al cuiro. Al contrari; suavitat i mims superlatius. El baló no és un dard. És un objecte de culte i de desig.
Amb Álvaro Rubio com a epicentre hi havia una tendència supina per buscar el costat dret de l'atac local amb les aparicions d'Elbert i Rukavina. El cabal ofensiu que proposa el lateral és del tot inqüestionable. És una fletxa que es dispara cap al seu objectiu amb una precisió immaculada. Esta vocació va obligar a Juanlu a jugar pegat a Pedro López en moltes fases de l'enfrontament. Una colada seua pel flanc destre va permutar d'arrel la confrontació. La pena màxima va acabar a més amb Navarro en direcció cap al vestuari després de veure la segona cartolina groga. El cara a cara entre Víctor Pérez i Munúa es va decantar del bàndol del jugador castellà. Fins a eixe moment el Levante va complir amb les consignes establides. Es va proveir d'una forma granítica la sobre la porteria defesa per l'arquer uruguaià.
El partit oferia percepcions contraposades. La sensació de domini era del Valladolid, però eixa intensitat no es traduïa en la resolució d'accions clares. Potser el Levante es va resguardar molt arrere impossibilitant eixides veloces cap a l'arc contrari. Amb tot va ser capaç de pescar entre la indecisió local per a plantar-se davant dels dominis de Jaime. El protagonista va ser Ángel. En dos minuts va silenciar el feu pucelà. Va desviar un tir de Juanlu sobre el punt de penal i va cabotejar un centre de Barkero. En ambdós casos, el cuiro es va anar per escassos centímetres de mostrant que la distància entre l'èxit i el fracàs és, de vegades, angosta. Tan estrets són els marges, que uns minuts més tard el Levante maleïa la seua sort després del gol de Víctor Pérez amb Navarro ja fora del partit. I els seus efectes van ser devastadors.
L'esquadra blaugrana no va tindre opció a la recuperació. El pas pels vestuaris va provocar variacions en el grup. Héctor Rodas va acompanyar Ballesteros en l'eix de la saga. La temptativa per tornar pareixia inqüestionable, però la banca va botar pels aires sense temps per a la reacció. Víctor Pérez des dels nou metres va picar l'esperit blaugrana. Quedava l'èpica d'un bloc que no coneix la paraula rendició. La imatge d'eixa mirada transgressora va arribar amb un cabotada d'Iborra que va escopir el travesser.