El futbol pot arribar a ser excessivament capritxós en les seues manifestacions. I encriptat i misteriós per la manera que té de desembolicar-se. I fins a cruel davant de la seua materialització. Pina va arribar a l'únic gol de la cita entre el Mallorca i el Levante potser des de la sorpresa més absoluta. No pareixia una acció dissenyada per a concloure en les xarxes de Munúa. En tot cas, va tindre poca relació amb la infinitat d'ocasions generades pels dos enemics durant l'evolució de la primera part del duel, quan els dos equips van visitar amb relativa freqüència els dominis de cada una de les àrees defeses per Aouate i el porter granota. El gol va ser refractari a la dinàmica d'un partit que fins a eixe instant, minut cinquanta-cinc, estava prou obert.
Qualsevol societat va poder percudir, però als atacants se'ls va mullar la pólvora en els metres finals; en eixe espai en què cal materialitzar en certeses el que simplement s'endevina. Pina va aprofitar un servici de cantó, que va agarrar al col·lectiu blaugrana dormit, per a fer inútil l'estirada de Munúa. En el camí, el baló va xocar en les cames de Barkero dislocant al porter uruguaià en la decisió adoptada. El futbol va ser prou cruel amb un Levante que, de sobte, es va desplomar des de dels llocs que permeten albirar la Vella Europa després d'un infinitat de setmanes instal·lat entre els més grans. De totes maneres res pareix definitiu. L'última jornada de la competició de lliga en Primera Divisió aventura emocions de prou consideració.
I el Levante no és alié a esta tessitura. La victòria davant de l'Athletic de Bilbao podria alçar-li de nou en la taula. I enclavar-li en zona Champions. Tot depén dels resultats dels equips implicats. Potser el previsible, comptabilitzant la consumació els primers quaranta-cinc minuts, i el comportament rebel de cada contendent, és que els dos equips hagueren guanyat el túnel del vestuari a la seua conclusió amb alguna mossa en els seus respectius expedients. El Mallorca no va perdre de vista les possessions de Munúa. Nsue, com improvisat lateral, es projectava pel lateral dret amb valentia i decisió. No obstant això, el grup que conduïx Juan Ignacio es movia amb soltesa en eixa fase confirmant les seues virtuts i característiques. La primera premissa era tancar de manera ordenada els camins i badalls que conduïen als dominis de Munúa.
La segona variable afectava la contra. Els xics de Jim es llançaven amb brillantor i fúria cap a Aouate. El triangle conformat per Barkero, Valdo i Ghezzal sembraven de dubtes als defensors. Estos futbolistes feien de la versatilitat la seua millor arma, intercanviant-se de forma constant les seues posicions en el camp i apareixent per tota la geografia del rectangle de joc. L'equip aplicava l'ortodòxia i el sentit en la seua projecció. Valdo va provocar un curtcircuit encara que el seu centre es va passejar per les proximitats de la meta d'Aouate sense trobar rematador. Va ser el primer avís seriós. I una acció coneguda i que definix al Levante. De nou Valdo va generar el silenci en l'Iberostar Estadi amb una lleugera vaselina que es va anar per damunt de la porteria mallorquinista. El passe en profunditat de Ghezzal va ser antològic i va meréixer per la seua bellesa que l'acció finalitzara en gol.
El grup de Caparrós no va claudicar. Encara que el costava superar l'entramat armat pel col·lectiu blaugrana, Alfaro va entropessar amb els reflexos de Munúa. A eixes altures el partit pareixia condemnat a morir en una màgica genialitat o, si no n'hi ha en un error. Ningú pareixia capaç de dinamitar la porteria contrària, a pesar de les ocasions gestades. Es va materialitzar la segona possibilitat amb un tir llunyà i sense excessiu perill que va acabar enverinant-se. Amb la diana local tot va canviar. El Mallorca es va atrinxerar mentres que el pols del Levante es va accelerar, però a l'equip de Jim li va faltar precisió.