De l'empremta del Levante en el seu retorn a la Primera Divisió, superades les sis jornades inicials, es poden extraure molt diverses conclusions. L'entitat granota es va reposar al viacrucis que va martiritzar i va mortificar els seus moviments en una arrancada de la competició temut pels seus estaments per la qualitat i el pedigrí dels seus competidors sobre la gespa. No obstant això, el Levante va desfigurar eixa situació que pareixia estendre l'apocalipsi sobre el club d'Orriols. I potser no existisca millor testimoni indicador d'eixa restauració que la visió d'una societat que ha passat les últimes setmanes, coincidint amb la parada de lliga propiciat pels duels de la Selecció Espanyola davant de Lituània i Escòcia, allunyat de l'espai més ombriu i desolador de la classificació general.

Els vestigis d'eixos senyals en la recuperació meteòrica empresa es van correspondre amb els enfrontaments davant de l'Almeria i Osasuna i es van complementar amb l'empat de casa; és a dir en el seu hàbitat natural, enfront del poderós i omnipotent Real Madrid. Es tracta de ressaltar una altra de les consideracions susceptibles d'analitzar en este naixement de la competició. La solvència del Levante i l'excel·lent increment de la seua productivitat, amb translació i efectes immediats en la taula classificatòria, han convergit en l'espai i en el temps que marca la pròpia evolució del campionat de la regularitat amb el desenrotllament de les confrontacions davant dels teòrics iguals. El despertar de la perillosa letargia en què va quedar sumit el Llevant després de les batalles de Sevilla, Getafe i Vila-real va coincidir amb les cites davant de l'Almeria i Osasuna de Pamplona en els feus dels Jocs del Mediterrani i Reyno de Navarra, respectivament.

El calendari de lliga era cruel i immisericorde. La seua visió i estudi produïa ferides i llagues i pareixia estigmatitzar el futur a curt i mitjà termini de l'entitat en eixe univers despietat de la Primera Divisió a què va tornar al juny passat per a celebrar amb tots els honors i pompa el seu centenari. Però el Levante es va aferrar a la vida. El seu codi genètic li impedia claudicar. I ho va fer a partir dels enfrontaments davant d'esquadres amb què compartix particularitats i singularitats. Si es recuperara un màxima del feudalisme aplicada al futbol podria advertir-se que el Levante pretén ser un primus inter pares; el primer entre iguals en la traducció literal del terme des del llatí.

El repte de la supervivència en l'elit passa per complimentar esta norma autoimposada i reconeguda per la totalitat del cos tècnic. És una reflexió que fa fortuna. Ningú, en les entranyes de l'entitat, dubta de la veracitat d'este argument. I el calendari aprofundix en esta premissa. Darrere de la treva del cap de setmana passat, el Levante assumix un cicle d'encontres davant d'un perfil d'adversaris d'esta índole que recorrerà els mesos d'octubre i novembre. La Real Societat inaugura la seqüència. El duel està fixat per al diumenge a les 17:00 hores en l'escenari de l'Estadi Ciutat de València.

“Ens enfrontem a un rival directe. La Real Societat és dels equips de la nostra Lliga. Això fa el partit més interessant. Cal estar al dos-cents per mil per a guanyar. Amb el suport de la nostra gent hem de traure un bon resultat. El diumenge és una bona ocasió per a guanyar perquè la victòria val més”, advertix Caicedo. Serà el naixement d'un nou registre de lliga. El Levante recorrerà tota la franja del litoral del Mediterrani per a batre's en duel davant de l'Espanyol, Mallorca, Màlaga i Hèrcules sempre com forà, incloent la cita copera enfront del Xerez, i completarà el conjunt de partits amb els envits davant del Deportivo de La Corunya i Racing de Santander. I no perd de vista una representació medieval; ser el primer entre iguals.