Cent dos anys d'història, des de l'epifania del Levante en la claredat de setembre de 1909, quan José Ballester, enèrgic i apassionat, va decidir inscriure a l'entitat en el registre de societats amb el desafiament de participar en el primer torneig futbolístic de la ciutat de València, cisellant el somni que materialitza l'actual Levante U.D. Després d'infinitat d'esquivaments a un destí de vegades encriptat que pareixia engolir al club sorgit en 1939, quan el xiulit de les bales encara era perceptible, de la fusió del Real Gimnàstic i del Levante F.C. Després de superar escorços inversemblants que ennegrien i enterbolien un futur que pareixia esvair-se, la institució, que presidix Francisco Catalán, es projecta cap a la Vella Europa a través del format de la Lliga Europea.

L'esquadra que prepara Juan Ignacio Martínez ha aconseguit tan superlativa gesta després de complimentar la temporada més brillant i llorejada de les hosts blaugranes després de neutralitzar a l'Athletic Club en el coliseu del barri d'Orriols quan fa a penes tres anys pareixia una autèntica quimera mirar fixament cap al front i contemplar un horitzó tan diàfan i lluminós com el que es presenta en l'actualitat. El Levante ha quedat encallat en la sexta posició en la classificació general en Primera Divisió. Es tracta de presentar i ratificar el seu registre més distingit en l'ecosistema de la principal categoria del futbol espanyol després de set temporades en l'Olimp dels Déus. El Levante conquista una fantasia que va començar a gestar-se en una arrancada de la competició de lliga sideral.

Aquell Levante del campionat de la regularitat va ser capaç d'instal·lar la dictadura de la victòria en cada un dels seus encontres desballestant al Real Madrid, Rayo Vallecano, Espanyol, Real Betis, Màlaga, Villarreal i Real Societat de manera consecutiva. Va ser en Vallecas on el Levante va reclamar un espai sacralitzat entre els arrendataris que apostaven per botar Els Pirineus per a aterrar a Europa. Unes setmanes més tard, després de narcotitzar al Villarreal en el feu d'El Madrigal, es va elevar majestuosament als altars de la taula en un fet sense precedents en els annals de la institució. Era un bloc harmònic i amb un ampli sentit gremial i d'associació. Pareixia el triomf de la fe en un cosmos marcat per l'influx de les inversions. Tant tens; tant vals i a tant aspires, però eixe axioma no es complix quan s'estudia el cas que determina el Levante.

El Levante es comporta com el garant de la il·lusió en un món caracteritzat pel materialisme. Són els irreductibles. I la metàfora de l'esperança. Durant dos jornades va contemplar a la resta dels invitats des d'una posició divina. Des d'eixa data, el grup únicament es va descavalcar d'Europa després de derrapar davant del Rayo a Orriols i com a seqüela de la derrota saldada la passada setmana a Mallorca en l'Iberostar Estadi. Caldria accentuar que la regularitat és un aspecte consubstancial al Levante de l'exercici 2011-2012. Des d'eixa perspectiva hi ha justícia divina. Ghezzal i Farinós van confirmar que no hi ha metes impossibles quan la creença i el convenciment es convertix en un dogma.