Valencia: Diego Alves; Barragán, Rami, Víctor Ruiz, Jordi Alba; Pablo (Feghouli, m. 67), Albelda, Tino Costa, Piatti (Banega, m. 73); Jonas (Aduriz, m. 83) i Soldado.
Levante: Keylor (Munúa, m. 46); Javi Venta, Ballesteros, Cabral, Juanfran; Iborra, Xavi Torres, Pallardó; Barkero (El Zhar, m. 12), Roger (Jordà, m. 71); i Koné.
Gols: 1-0. M. 23. Jonas. 2-0. M. 30. Soldado. 2-1. M. 36. Koné. 3-1. M. 45. Piatti. 4-1. M. 93. Tino Costa.
Àrbitre: Paradas Romero. Va amonestar a Xavi Torres, Cabral, Roger, Soldado, Alba, El Zhar, Juanfran, Jonas, Diego Alves, Iborra i Tino Costa.
Potser la carrera de Barkero entre dos defensors per la disputa del baló que va significar el punt final de la contribució de l'atacant basc al passional derbi de la ciutat de València preludiara el tipus de nit que se li anava a presentar a l'onze que prepara Juan Ignacio Martínez. Jim es rebolicava des de la banda mentres observava amb preocupació a Barkero acariciant-se la zona dels isquiotibials de la seua cama dreta. Era el minut huit de la confrontació i l'atacant tornava al vestuari per a no retornar al verd. Apressat per les absències i les lesions, el preparador mirava amb estupor cap al cel de Mestalla per a buscar una resposta al malefici que pareix afectar el Levante restant-li efectius durant cada jornada. No era l'únic que buscava respostes sobre la superfície del terreny de joc. Uns metres més dins, sobre el terreny de joc, els jugadors blaugranes tractaven de trobar la fórmula per a anestesiar l'infernal ritme imprés pel València en un inici tan endimoniat com a demolidor del grup d'Emery.
La marxa de Barkero, un futbolista zenital en l'esquema del preparador alacantí, i potser el futbolista més excel·lent des d'una perspectiva tècnica de l'esquadra granota, va anar acompanyada per un infinitat de pèssimes notícies totes amb epicentre sobre la porteria defesa per Keylor Navas. Pablo es va convertir en l'assot dels somnis de la institució llevantinista en l'inici d'una eliminatòria de Quarts de Final de la Copa del Rei que es resistia des del principi de la dècada dels anys quaranta. Pablo va aparéixer per tots els espais de la rereguarda del Levante per a sembrar el pànic. Va filtrar el passe que va significar el gol de Jonas, va participar activament en la segona diana que va reblar a boca de canó Soldado, després d'aprofitar un rebot de Javi Venta, i va dibuixar un passe reculat sobre l'aparició de Piatti. Va ser un baló intel·ligent que va recórrer l'interior de l'àrea de Nava corbant-se fins a posar-se sobre les bótes de Piatti. El violent xoc entre l'atacant valencianista i l'arquer blaugrana va acabar amb Keylor en la infermeria. Era l'últim minut de la primera mitat. El porter de Costa Rica no va tornar al camp afligit d'un fort colp en el genoll després del terrible impacte amb el jugador argentí.
La maledicció pareixia no tindre límits i el València obria una bretxa inqüestionable després de la fuetada de Koné des del balcó de l'àrea que havia sembrat de dubtes al feu de Mestalla després d'una arrancada sideral del València. El Levante del primer acte va ser un equip difícil de reconéixer. El col·lectiu va perdre eixe aire marcial amb què es presentava als enfrontaments. A pesar de l'aparició de Pallardó, Iborra i Javi Venta en la línia de mitjans, en un intent de congestionar i controlar el focus sobre el qual es genera el futbol, la medul·lar es va convertir en un terreny en guaret. Va ser un espai impossible de governar. Albelda va gestionar el joc local amb una facilitat més que evident. El capità proposava sense a penes trobar oposició. Les transicions blanques van possibilitar accions letals amb una palpable superioritat dels atacants sobre els defensors. El Levante deixava massa metres per resguardar. Les seues línies estaven escassament interrelacionades El València esgarrava la rereguarda blaugrana. Pablo trobava les vies de fuga i castigava la integritat física de Navas.
En certa manera, el Levante travessa per un encreuament en les últimes setmanes. Va fer fortuna en la Lliga apel·lant a un joc gestat a partir de la velocitat imposada per les bandes supersòniques capitalitzades per Juanlu i Valdo amb Koné com a punta de llança intentant aprofitar eixe cabal generat. Eixos dos jugadors han desaparegut de la faç del rectangle de joc. Hi ha una contradicció que resoldre. I no pareix senzilla. Eixe format és inviable de repetir. Jim va tractar de plasmar un sistema distint amb dos davanters nats i una medul·lar molt més poblada d'efectius, però els sistemes són complexos d'interioritzar màximament per a un equip que s'havia acostumat als automatismes sobre el verd. Els ànims del Levante no van decaure i va ser en la segona mitat quan va mostrar eixe esperit turbulent que el caracteritza. Eixe abrivament li va portar a llançar-se cap a la meta de Diego Alves. Pallardó es va associar amb Koné en el cor de l'àrea blanca. L'arquer brasiler va demanar la paraula per a traure una mà miraculosa. El partit va entrar per una fase més passional. Les friccions es van succeir. Soldado va xafar a Cabral i Jonas va reclamar una entrada violenta de Ballesteros que la televisió es va encarregar de corregir. No va haver-hi tal falta. Quan tot pareixia tancat, va aparéixer Tino Costa per a caçar un baló que es va enverinar i va superar l'intent de redempció de Munúa.