És molt possible que no hi haja cap tipus d'armistici en set dies en terres hel·lenes quan el Levante creue el Mediterrani per a aposentar-se a Atenes i torna a encreuar-se amb Olympiacos. És molt possible que el desafiament siga d'unes mesures extraordinàries. Ja se sap com se les gasten els equips grecs quan exercixen com a locals. Pareixen que actuen davall l'influx de la força d'Hèrcules o Ares. Serà el segon capítol d'una eliminatòria que va nàixer amb bonaventura davall el cel estrelat del Ciutat de València. I el primer assalt entre el Levante i l'esquadra d'El Pireu va acabar amb una convincent victòria de les hosts que prepara des de la banqueta Juan Ignacio Martínez. És molt possible que els jugadors que defenen l'escut d'Olympiacos, un històric del futbol internacional, únicament trobaren l'assossec espiritual interior quan l'àrbitre va decidir decretar la conclusió del partit. En l'espai contrari del camp, els futbolistes del Levante es van aferrar a la casta i a l'orgull que solen mostrar en cada encontre, i a les virtuts cardinals que ostenten, per a exorcitzar a un col·lectiu que es va quedar en inferioritat quan el primer capítol de la cita encara no havia aprofundit en el seu desenrotllament. Va ser un colp de què va paréixer no reposar-se l'equip que dirigix Michel després de la seua recent conversió en entrenador del combinat atenés.
El Levante se sent reforçat cada vegada que assalta els murs de la Lliga Europea. La competició presenta un component hedonista que no té la Lliga domèstica, el punt en què els jugadors granotes es juguen el suport diari. No hi ha condemnes que immobilitzen els futbolistes blaugranes. Ni grillons que torturen les seues cames. El col·lectiu bota a la gespa convençuda de les seues possibilitats i trasllada eixe component anímic a la grada. De vegades, la comunicació és fluida i perfecta. No va tardar en excés el conjunt blaugrana a analitzar la situació. Olympiacos, per la disposició mostrada, partia sobre el verd amb les ales desplegades. Els dos laterals es pegaven a la calç i no dubtaven a aventurar-se en incursions de contingut ofensiu amb les consegüents carències en el retorn per a lligar a la rereguarda.
Va ser el costat esquerrà de la defensa l'espai més penalitzat. Els jugadors locals van oldre els desajustos i van carregar el joc per eixa franja del rectangle. Pedro López i Pedro Ríos percudien contínuament. Els seus moviments eren compassats i altament devastadors. Pareixia un treball en cadena perfectament realitzat per ambdós. Uns metres per darrere la visió perifèrica de Barkero exercia de propulsor. Les seues bótes no es van cansar d'anticipar el relat del gol. Un baló obert sobre l'entrada de Pedro Ríos va marcar l'inici de la confrontació. L'interior, després de sorprendre al lateral, va executar una diagonal que li va enfrontar a la meta forana. La resolució va sorprendre els habitants del Ciutat. Quan esperaven el tir creuat va aparéixer la sang freda i la determinació de Pedro Ríos per a tocar lleument el cuiro amb el tacó i tancar amb un toc ajustat al pal llarg. El partit es desemperesia i el Llevant enviava en el marcador. I sense temps per a metabolitzar els esdeveniments, Martins es va enfrontar a l'arquer des dels onze metres.
Pedro López trencava al lateral esquerre per a conquistar el cor de l'àrea. El contacte amb el defensor va suposar la marxa del jugador grec al vestuari. Martins va errar la pena màxima, però a eixes altures de la cita les cartes estaven alçades. Barkero i Iborra exercien d'atzagaies des de la línia de mitjans buscant les incursions des dels flancs de Rubén o Juanfran i Pedro Ríos o Pedro López. I Martins començava a donar mostres de la seua potència per més que tractara d'ajustar tant el cuiro en el penal que va anar fora, a pesar d'enganyar al porter. Olympiacos, en inferioritat en el lluminós, va tractar de recompondre la situació. La seua resposta va ser tractar de negociar el partit des de la tinença del baló. El Levante es va replegar i va aparéixer el format que més sol inquietar els seus adversaris. Va ser el moment de posar en pràctica eixe joc d'enganys i misteris a les formes que proposa el bloc blaugrana. Res és el que pareix paréixer sobre el verd.
El Levante fa la sensació de desfigurar-se per a armar-se i recompondre's de manera sobtada i veloç. Llavors acumula energia, ímpetu, espenta i decisió per a projectar-se cap als dominis del seu contrari amb feresa. El baló era per a Olympiacos i les ocasions i la sensació de temor per al Levante. De nou, Pedro López va córrer la banda dreta de l'atac local per a colar-se en l'àrea grega. I de nou va ser caçat per arrere. L'àrbitre va senyalitzar el punt fatídic. I Barkero va estirar repertori per a ampliar els marges del marcador. En eixe instant, l'àrea de Keylor Navas va adquirir calat per al desenrotllament de la confrontació a doble partit. Mantindre impol·lut els confins del porter costa-riqueny es va convertir en una obsessió per al bloc local. El partit demandava un plus de maduresa per a manejar la situació. Amb un efectiu més que el seu adversari, el Levante va saber orientar-se. Va impermeabilitzar l'àrea de Keylor Navas i es va fiar a les bótes màgiques de Barkero. El jugador basc, que ja va guanyar a Olympiacos en un duel de Champions amb la Real Societat, va filtrar un passe sobre la carrera d'Oba Martins que l'atacant nigerià va tancar amb un subtil i delicat toc que va elevar l'esfèric sobre l'eixida de Megyeri. Queda l'infern grec, però el Levante va saber rendibilitzar la seua condició de local en una vesprada-nit màgica que perdurarà en la memòria dels granotes.