Els pals van decidir colar-se en la disputa del partit entre el Levante i l'Albacete com si volgueren adquirir una quota de protagonisme, de vegades, vedat. O com si pretengueren exemplificar el desenrotllament i l'evolució dels noranta minuts. Dos fuetades repel·lides per part de la superfície que recobrix l'espai delimitat per la porteria. Muts en infinitat de moments, van alçar la veu per a marcar el rumb de la confrontació que va reunir sobre el verd de l'Estadi Ciutat de València a la representació granota i al bloc castellà-manxec amb l'eliminatòria dels 1/16 de Final de la Copa del Rei en plena efervescència. Els pals van paréixer negar el triomf al bloc del feu d'Orriols, però també a l'esquadra que prepara Luis César Sampedro. Rubén va ser el primer a xocar contra la fusta amb un tir impossible per a l'arquer de l'Albacete. César Díaz va experimentar una sensació molt pròxima a la frustració després de reblar una cabotada que únicament el pal esquerre de la meta de Jesús va poder rescatar del gol. Les dos accions van ser un paradigma del que anava succeint en la praderia.
La posada en escena de la societat local va ser convincent. El baló rondava pels voltants del perímetre defensiu del seu adversari. I el perill pareixia presagiar-se. El Levante es despenjava pel costat esquerrà del seu atac per a acostar-se amb perillositat cap als dominis del seu adversari, però va ser per la geografia contrària del terreny, el perfil dret, per on va progressar amb determinació Nabil El Zhar. L'atacant marroquí va xafar l'àrea d´Albacete, va atalaiar l'horitzó i va clavar un passe ajustat que va impactar en la bóta de Rubén. Amb Alberto totalment vençut, va ser el pal qui va mantindre amb vida a l'entitat manxega. El Levante va partir amb la ferma intenció de desactivar al seu oponent i de determinar les distàncies que separen a dos clubs que competixen en universos molt allunyats en estos instants.
Succeïx que en este tipus de partits les desigualtats tenen a comprimir-se i eixes diferències queden igualades. No es tracta d'apel·lar a les forces sobrenaturals a fi de trobar explicacions que ratifiquen esta tendència. La Copa del Rei té una essència democratitzadora que eixuga els marges de separació. A pesar de la igualada saldada en el partit d'anada en el Carlos Belmonte, que pareixia acostar al Levante a la vora dels octaus de Final, l'Albacete se sentia pegat a la confrontació, i per tant, a l'eliminatòria. L'enfrontament tenia sentit. I va ser reorientant-se conforme s'amuntonaven els minuts. L'Albacete va aconseguir sobreviure a l'empenta mostrada per l'onze granota en matines. Era un objectiu traçat en l'interior del vestuari. Després de domesticar el seu contrincant es va sentir enfortit i va començar a aventurar-se per territoris inexplorats.
I la seua confiança va començar a créixer. Sol ocórrer en este tipus de confrontacions que un conjunt d'inferior categoria oferisca respostes d'este calat. L'Albacete va decidir donar dos passos al front en la represa. En eixe interval del xoc va eixir contestador. Els equips de Sampedro sempre s'han caracteritzat per tractar d'arribar a la victòria a través del bon ús del baló i del raonament. Desproveït de complexos, es va tirar sobre rival. Moutinho va ser l'arquetip d'esta inercia turbulenta. L'atacant, que ja va capitalitzar la cita d'anada, va evidenciar el futbol que amaga en les seues bótes, però va ser César Díaz qui va assetjar la victòria amb un acabament que el pal va repudiar per a alleugeriment de l'entitat d'Orriols que tornarà a paladejar la ronda dels octaus de Final. El Màlaga o l'Esportiu li esperen.