Sorgia la Lliga Europea, imponent, desconeguda i desafiador, al final d'un estiu de reconstrucció i els jugadors de l'esquadra blaugrana i la pràctica totalitat dels seus estaments l'abordaven amb un clar sentit hedonista. Hi havia una unanimitat absoluta. Es posava l'èmfasi, principalment, en el plaer que emanava d'esta competició que venia a compendiar tota la grandesa i les emocions viscudes durant la temporada passada en el marc de la Lliga domèstica. Eixa impressió continua imperant, però el Levante competirà en l'última jornada del Grup L, davant del Hannover, en el Ciutat de València, i davant de la seua il·lusionada i atònita massa social, per la consecució del lideratge. El repte pareix desproporcionat, però és real; tan verídic com efervescent va ser la posada en escena del grup que prepara Juan Ignacio Martínez sobre el verd de l'Estadi Olympia d'Helsingborgs. El Barça, sempre tan elegant, flama amb els nucs a la porta del feu d'Orriols. El Levante acollirà el partit amb consciència de classe i amb la classificació garantida per als setzens de Final. Un fita que permet pensar que no hi ha límits en la ment d'estos jugadors que no es puguen esquerdar. En realitat, els granotes viuen a límit en un continu i reiterat desafiament.

Mitja hora li va bastar al Levante per a desarborar per complet a l'Helsingborgs. Si la societat sueca comptava amb alguna opció per a prolongar el seu somni europeu, les seues possibilitats prompte van començar a dissipar-se. Amb tanta celeritat com a clarividència va mostrar Rubén en un perfecte passe filtrat sobre la mortífera diagonal efectuada per Ángel. L'aportació del canterà és meritòria en els albors de l'actual exercici. Rubén es va trobar amb el baló en la corona de l'àrea de Hansson. Amb la visió perifèrica que el caracteritza va rastrejar immediatament el desmarcatge que li va dibuixar l'atacant canari. Ángel va xafar l'àrea amb determinació i va batre amb seguretat a l'arquer local. El Levante va traslladar a la pàtria dels víkings la serietat, la consistència i la determinació que exhibix en la competició de lliga. Eixe aspecte ressalta la condició i naturalesa d'un grup profund que ahir comptava amb moltes novetats respecte a l'onze que va emmordassar al Deportivo de La Corunya en Riazor diumenge passat.

Els futbolistes canvien, però preval una idea; un sentit del joc que identifica al bloc d'Orriols. El Levante eixia vencedor de cada un dels duels marcats en l'interior del camp. Agarrat en la medul·lar a les bótes de Pape Diop e d'Iborra, i sostingut uns metres més arrere per un Héctor Rodas incommensurables, el col·lectiu va reduir a cendres a l'Helsingborg en un primer acte ardent. En eixa seqüència de la confrontació va forjar la seua victòria i l'assalt a la següent ronda. La dupla Diop i Iborra comença a funcionar. Els seus moviments comencen a automatitzar-se. Hi ha química entre ells i sentit de pertinença a un ecosistema. Hi ha talent i múscul. Tenen claredat per a ordenar i executar i tentacles en les seues cames per a quedar-se amb l'esfèric en propietat. Concedixen estabilitat i equilibri permetent fulgurants eixides a la contra dels jugadors que se situen per davant.

Pape i Iborra van trufar un partit sensacional amb la consecució de dos gols que van coadjuvar al triomf. El centrecampista senegalés, que va tornar al camp després d'una inhabilitació temporal, per cinc dies, de la FIFA, va concloure una magnífica acció comandada per Pedro Ríos. L'interior va aconseguir la línia de fons amb classe i el seu va centrar el va rematar amb el cap Diop. El Levante se sentia molt còmode sobre el camp. De l'Helsingborgs a penes si hi havia senyals de vida. El seu joc era tan fred com glacial era la imatge d'una grada sense una excessiva animació. Rubén, Pedro López i Michel sembraven el terror en cada aparició. La defensa de l'equip local, summament avançada, avivava esta reiterada sensació de paüra. Tant Michel com Pedro Rius i Rubén van recórrer el camp en infinitat d'ocasions amb la mira fixa sobre la meta de Hansson. El baló anava per davant amb ells situat d'enfront de la meta sueca. Res pareixia interposar-se entre el Levante i la victòria. I Iborra va referendar eixa sensació en la recta final del xoc després d'una colada de Barkero. El centrecampiste valencià va creuar el cuiro a l'espai contrari del punt que ocupava Hansson. Era el minut huitanta i la classificació estava garantida. En eixe instant, restava un gol local desposseït de valor.