Embalat en la Lliga BBVA on marca registres de llegenda quan la competició està pròxima a la seua conclusió en la primera fase, el Levante va decidir donar-se un homenatge en la Copa del Rei per a continuar consignant èxits històrics accedint a la ronda dels quarts de final del torneig del K.O. Setanta-un any més tard de la seua última presència en eixe llindar de la competició. Ho va fer defenent la seua condició de local en l'Estadi Ciutat de València, un espai que es fagocita amb els seus interessos en els últims temps, i que aprima de manera més que considerable la silueta dels seus adversaris. Va ser un partit de ràpida resolució en què a penes si va haver-hi espai per al debat entre els dos contendents. La paraula del Levante va ser ferm i inalterable. El Levante es va donar un festí davant de l'Alcorcón de considerables dimensions. La seua superioritat va ser manifesta des de l'epifania. Barkero va esgarrar el sistema defensiu del grup d'Anquela. Roger va estrenar el seu expedient anotador augmentant els dubtes del seu adversari mentres que Iborra va determinar el sentit final que adquiriria el duel i Rubén, un asturià amb gens brasilers en la seua sang, va liquidar la golejada amb un gol exquisit i de brillantina metàfora de la temporada que està disfrutant el llevantinisme.

Va tindre el Levante una virtut que va ser capital i determinant per a la resolució de l'enfrontament. Els pupils de Jim, una miscel·lània de titulars i suplents amb l'aparició en l'onze inicial de Roger, l'assot del gol en el filial, mai van negociar l'evolució del partit amb el seu adversari. El grup mai va permetre la tornada d'Alcorcón a l'enfrontament ni tan sols quan l'entitat madrilenya sentia el jou de la derrota i va decidir buscar nous horitzons. La posada en escena del Levante va ser tan pulcra com intensa i robusta. Des del primer sospir, el cuiro va començar a rondar per les proximitats de la meta groga. El perill era tangible i procedia principalment des de les bótes de Barkero. El basc alimentava les sospites de l'Alcorcón a partir de les accions a baló parat procedents des del córner.

El missatge llançat pel Levante era evident, a més de premonitori. I pareixia calar en les files grogues. Res de sorpreses en un format que conjuga amb eixe aspecte. No era el cas. El domini llevantinista era evident. Iborra caçava un centre en el primer pal que va motivar l'estirada de Raúl Moreno. El porter visitant començava a sorgir per a avortar les ocasions granota, però l'arquer no va poder amb un avança mortal de Barkero. L'acció va nàixer en les bótes de Koné. L'esfèric va quedar solt en la zona intermèdia del camp. El Zhar va resoldre amb clarividència i mestria. L'atacant va creuar un baló enverinat amb l'exterior sobre l'entrada de Barkero pel costat contrari. El donostiarra es va acomodar el baló al peu amb delicadesa i va ajusticiar a Raúl Moreno amb fúria. Toc evanescent en la preparació per a decarregar amb còlera en la finalització.

En eixe instant del partit els rols estaven definits. L'Alcorcón pareixia acceptar la condició de secundari mentres que el Levante volava cap als Quarts de Final amb decisió i amb un plus de determinació. I no hi ha res pitjor en el futbol que acceptar eixes etiquetes. Únicament Miguélez pareixia rebel·lar-se a eixe guió des de l'eix de la medul·lar. Va ser l'última bala de l'Alcorcón perquè Roger va caçar un baló en l'interior de l'àrea madrilenya que va ajustar a l'esquadra en els minuts finals de l'acte inaugural. La fe en l'execució del canterà va conjugar amb el fervor amb què va celebrar i va cantar el gol. L'Alcorcón es desplomava. I si quedava alguna incògnita sobre el destí de la confrontació va sorgir Iborra per a desterrar-la amb un rematada guanyadora.

El partit va permetre reivindicar l'ascendent d'alguns jugadors amb menys oportunitats en la Lliga. Roger es va redimir de les accions errades en el xoc davant del Deportivo que van deixar seqüeles en el seu ànim. El Zhar va oferir pinzellades d'una qualitat infinita mentres que Cabral es va complementar amb Nano en el centre de la saga. L'argentí, que mai va perdre de vista el baló, no va dubtar a acudir al costat dret al rescat de Javi Venta quan el lateral necessitava una ajuda. Cabral va estar aprimorat en el tall i tremendament bulliciós i batallador en l'àrea contrària en l'estratègia. El gol permetrà a Iborra compassar el seu esperit, un tant atribolat en les últimes dates i Keylor Navas va recuperar les sensacions que acompanyen als metes amb dos accions decisives en els minuts finals. No obstant això, restava la guinda. Rubén va alçar a l'Estadi Ciutat de València amb un sabatada des de més de 25 metres que va aconseguir l'esquadra de Raúl Moreno. Era un epíleg de ressonàncies a una nit màgica. I el València apareix en la vora dels Quarts de Final en dos encontres que presagien emocions fortes sobre el verd més de setanta anys després.