Potser li va faltar un poc de físic per a aconseguir mantindre l'avantatge conquistat després d'un acabament de cap racial de Pedro Ríos, que va impactar amb una extremada virulència en la xarxa de Casto, però el Levante va apel·lar a l'orgull i a l'honor, que va patentitzar amb anterioritat sobre el verd, per a recordar a la seua massa social que la despedida de la Primera Divisió en realitat serà efímera i que en un poc més de dos mesos l'esquadra blaugrana retornara a este espai per a defendre la seua quarta campanya consecutiva entre l'aristocràcia del futbol espanyol. El fet cal consignar-lo en una jornada dramàtica en algunes places històriques de la Lliga. Clubs de la talla del Saragossa, Mallorca i Deportivo de La Corunya van iniciar el temut trànsit cap a la categoria de Plata amb el cabal de dubtes i incerteses que genera eixe complicat vaivé. Davant de la mirada des de la llotja VIP dels sempiterns herois del 63, el Levante va tornar a emetre part dels símptomes que han singularitzat part del relat últim en la principal divisió.
El semblant físic de la Vella Europa emergia per l'horitzó del Ciutat de València. De sobte, i com a seqüela del gol de Juanlu en la catedral en associació amb el criteri del TAS sobre el futur com a ciutadà europeu del Màlaga i Rayo, el Levante va contemplar una imatge que ha experimentat durant el curs que ja ha finalitzat. L'assalt a la Lliga Europea exigia una cascada de marcadors que finalment no es van concatenar. Ovbiamente el relat dels successos advertia de la necessitat peremptòria d'anestesiar al Real Betis. Després calia seguir amb atenció els moviments de lliga amb epicentre a Sevilla i Granada i finalment no perdre de vista el dictamen a posteriori del TAS. Tot era molt més mundà i senzill per al Real Betis. Dos dels tres signes sobre el verd d'Orriols validaven les seues intencions.
Potser la victòria enfront de l'Athletic Club va alliberar d'impureses la ment del grup que prepara Juan Ignacio Martínez. En La catedral, el Levante va recuperar la visió cosmològica que li ha caracteritzat. I eixa empremta va impregnar al bloc blaugrana enfront del Betis. El Levante va recuperar l'autoestima. Dominava en aparença el Real Betis, però era el Levante qui s'aproximava amb perillositat sobre les proximitats de Casto. Tocava l'esquadra de Pepe Mel en la medul·lar tractant d'encastar el seu joc, si bé no amb la solvència i la capacitat suficient com per a generar accions clares de gol. El Levante era l'antítesi; eixides efervescents per a rondar per la contornada de Casto. El grup que conduïx Juan Ignacio va avançar uns metres la pressió a fi d'ofegar l'eixida diàfana de l'esfèric del Betis.
L'estil de l'equip verd-i-blanca accentua el risc i també la valentia, però eixos aspectes cardinals en el joc Bètic es van difuminar sobre el verd del Ciutat. Lesionat Acquafresca, després de catapultar un baló als voltants de l'àrea de l'equip sevillà, Valdo va tornar a situar-se com a fals davanter. La notable mobilitat dels integrants d'avantguarda blaugrana va extremar els dubtes forans. El Betis no trobava el guió del duel. No s'expressava amb seguretat i convicció i queia sumit en el dubte. No obstant això, va demostrar tindre una pegada descomunal en una acció comandada per Rubén Castro que va concloure amb un ajustada sabatada de Molina que va netejar l'esquadra esquerra de Keylor. Abans una entrada amb determinació des d'arrere de Pedro Ríos havia propiciat que el Levante somiara amb un triomf que el Betis va defendre amb fermesa i que valida les seues aspiracions d'equip adscrit a la Lliga Europea per al curs pròxim.