Cents dos anys d'existència, és a dir una miqueta més d'un segle cavant trinxeres a pic i pala en les distintes estructures del futbol espanyol, donen per a molt. El Levante al llarg d'esta prolongada seqüència ha viscut molts moments barallant a la contra, ha rebut l'impacte d'infinitat de colps que li han assaonat com a institució, ha sobreviscut a les crisis financeres i socials més caòtiques i funestes, agafant-se a la vida quan tot pareixia concatenar-se en contra seu qual funambulista movent-se per la corda fluixa. Els seus afligits estaments han abocat llàgrimes de pesadesa i emoció amb els seus moviments en l'interior del camp, han patit vaivens colleccionant ascensos i infinitat de descensos, han sentit el jou de la desesperança i la pressió que genera la por al que desconeix perquè en molts instants de la seua vida aguaitar el futur més pròxim pareixia una aventura. Eixe equip va conquistar en la nit del diumenge 23 d'octubre, quan la jornada del dilluns començava a clarejar, el lideratge de la classificació en Primera Divisió.
Els seus seguidors tenen motius més que sobrats per a sentir l'orgull i el batec d'un collectiu gosat i titànic en la seua lluita que pareix vulnerar les lleis de la física quàntica amb el baló en els peus. Huit jornades després de l'arrancada de la competició, el rastre i la bandera del Levante apareixen ondejant en el pic més alt de la classificació per davant del Real Madrid i del F.C. Barcelona. Sobre Munúa penja l'etiqueta que el convertix en l'arquer menys golejat de la categoria i el grup manté la condició d'invicte. El Levante prolonga durant sis setmanes un continuat idilli amb el signe de la victòria. És inqüestionable que cal començar a descartar la sort o la bonaventura com a úniques claus explicatives per a fonamentar este excels període, màximament si s'escruta la intrahistòria d'encontres com el disputat sobre la gespa d'El Madrigal. La casualitat comença a no existir.
El Levante va difuminar al seu oponent a la velocitat dels rajos que illuminaven el cel de la localitat castellonenca. Des d'eixe prisma, és tot un teòric i als quinze minuts ja li havia colpejat amb la màxima virulència sumint-li en el caos. El Villarreal únicament es va permetre debatre l'estat de la qüestió, és a dir la condició del partit, en els minuts inicials del xoc. Prompte, molt prompte, va quedar molt clar que l'esquadra groga viuria una autèntica tortura sobre el tapís. El joc interior, una espècie d'idea irrenunciable del conjunt local, es va convertir en una autèntica quimera.
De vegades, els equips es comporten sobre el camp com ho fan fora. Els jugadors són capaços de traslladar les seues millors virtuts a l'epicentre del futbol. És el cas del Levante. És evident que el bloc se sent segur. És un exemple de solidesa i de collectivitat en el repartiment dels esforços. Hi ha un treball descomunal i complicitat en cada acció, però també hi ha espai per a traure la qualitat personal i global. Si algun component destilla el bloc és confiança. I no hi ha millor indicatiu que la gènesi del primer gol obtingut per Juanlu. L'acció va nàixer en les antípodes de la meta de Diego López. Nano va arreplegar el baló, va fintar amb noblesa i va eixir amb l'esfèric controlat. La seua mirada no es va ennuvolar i va trobar a Valdo.
L'atacant va tocar amb la puntera de la bóta prou per a superar al seu marcador i iniciar una diagonal mortífera fins a situar-se en la part dreta de l'atac granota. Valdo va conjugar la potència de la carrera amb un toc subtil cap al costat esquerre per on va aparéixer Juanlu per a empalar i superar Diego López. La jugada va ser vertiginosa i veloç en la seua elaboració. Un arquetip de màgia amb precisió i velocitat. Un contracolp en tota regla gestat a partir de l'ortodòxia; la contra perfecta que mor amb el cuiro acariciant les malles. L'acció permet alimentar la mirada dual del Levante. Hi ha dos horitzons en la ment dels jugadors blaugranes. Pot ser la metàfora de la resistència impermeabilitzant els dominis de Gustavo Munúa, però es llança amb voracitat i decisió sobre la porteria contrària. Cada eixida aventurava un problema addicional per a l'esquadra local.
El Levante multiplicava els seus efectius en les seues tasques ofensives. Valdo, Barkero i Juanlu van confeccionar un partit d'una exquisitat supina des de la mitjapunta. Koné oferia el millor del seu repertori. L'eburni va realitzar un curs avançat de potència, temprança i saviesa amagant el baló i decisió per a encarar al seu oponent. Amb la seua habitual volença per a anar a l'abric de la banda dreta va gestar la jugada que conclouria amb el segon gol de Juanlu. En la represa, va desafiar Gonzalo per a armar la cama i aconseguir la tercera diana d'un partit superlatiu i majestàtic que situa al Levante com a líder de la competició en Primera Divisió.
Villarreal CF: Diego López; Zapata, Marchena (Marco Rubén, min. 47), Gonzalo, Catalá; Bruno, Borja Valero; Cani (Bordás, min. 60), De Guzmán, Hernán Pérez (Mario, min.60); Rossi.
Levante UD: Munúa; Javi Venta, Ballesteros, Nano, Juanfran; Iborra, Xavi Torres (Farinos, min. 69); Valdo (Pedro López, min. 82), Barkero, Juanlu; Koné (Aranda, min. 85).
Gols: 0-1, min. 16: Juanlu. 0-2, min. 43: Juanlu. 0-3, min. 58: Koné.
Àrbitre: Delgado Ferreiro (C. Basc). Va amonestar a Marco Rubén (min. 72) i a Rossi (min. 75), per part del Villarreal; i a Xavi Torres (min. 22), pel Levante.