Eren les 16:37 del diumenge 15 de setembre de 1963, si seguim amb fidelitat la crònica emesa pel Mundo Deportivo, quan Wanderley entrava en contacte amb el baló. Era un acte purament rutinari i mecànic que posava en marxa el partit que enfrontava al Levante i a l'Espanyol de Barcelona, llavors Espanyol, en el coqueto feu de Sarrià. No obstant això, no era un partit més. Era l´encontre per excel·lència per a les hosts i estaments blaugranes. El toc subtil i evanescent de Wanderley cap arrere a la recerca dels companys disseminats pel cercle central es convertia en l'acta que inaugurava la seqüència del Levante com a membre de la Primera Divisió. Hui es complixen quaranta-set anys d'aquell esdeveniment.
Coincidències del destí, el Levante defén en temps present un rol semblant a què va detindre aquella vesprada d'il·lusions i esperances en el desaparegut feu espanyolista. L'efervescència mostrada pel bloc blaugrana, una de les claus de l'ascens segons testimoni dels seus propis protagonistes, es va materialitzar des dels minuts inicials sobre la gespa de la instal·lació de l'Espanyol. Ni l'embruixament que provocava Kubala, quinta essència del futbol contemporani encara que en declivi en la seua estrena com a espanyolista, fonia els ànims i la robustesa d'un grup jove amb una fam feroç de futbol. Ningú esperava al Levante en aquell compromís que estrenava el curs 1963-1964.
Pareixia un partit de desenllaç funcionarial per a l'Espanyol. Un estrany nu i desposseït de pedigrí, que no oposaria una resistència titànica, es presentava en Sarrià. Des d'eixa perspectiva, pareixia un duel focalitzat clarament en direcció cap al conjunt blanquiblau. En la prèvia del duel els mitjans de comunicació catalans ressaltaven esta condició i basaven les seues argumentacions en la imatge insulsa abocada en els encontres de la pretemporada. No obstant això, l'arrel d'eixe pensament va canviar immediatament. Wanderley va trencar a la defensa local i va servir en safata de plata per al gol de Domínguez. Era el minut vint-i-huit. Vall va silenciar a Sarrià sense solució de continuïtat.
L'Espanyol navegava per l'infern, però va trobar un badall per la qual escapar. Kubala va assumir galons en el dia del seu debut i va aprofitar un rebutge en curt d'Estrems per a marcar. Mercadé va restaurar la igualada d'antany abans de finalitzar el primer acte. Era un partit d'obertures. El baló anava de vora a vora del camp xiulant pel cel blau sempre posicionat en les voltants de la meta contrària. Eixe aspecte ressalta dos condicionants que s'oposaven. La grada es divertia amb l'exercici tan agut de finalització mentres que els entrenadors recelaven per la suposada flaquesa de la rereguarda. La tònica de l'enfrontament no va variar en la represa.
Pluja de gols sobre el coliseu català. Mercadé i Boy pareixien confirmar els pronòstics anteriors sobre els rols. No obstant això, el Levante va contestar amb una violenta contundència. Entre claudicar i morir de peu va triar la segona opció. Ningú es va descompondre. L'equip va proposar raonaments sobre el camp. I una velocitat endiablada com destaquen les cròniques. El desvergonyiment del col·lectiu i la seua tenacitat es van materialitzar en el declinar de la cita. Camarasa va creuar tot el camp amb fe i determinació per a afegir un plus de picant. Vall va fer la resta encoratjant la llegenda del quatre a quatre que va acompanyar al Levante en la seua estrena en Primera Divisió.
Alineacions partit entre Espanyol i Levante:
Espanyol: Piris, Riera, Bartolí, Muñoz, Santos, Lavernia, Tejada, Boy, Kubala, Iznata i Mercadé.
Levante UD: Estrems, Pedreño, Alustiza, Calpe, Vidal, Camarasa, Vall, Domínguez, Wanderley, Julia i Serafín.