El partit de Mestalla es va convertir en una metàfora de l'exercici de Lliga que el Levante ha hagut de suportar durant nou mesos extenuants i esgotadors liquidats amb la permanència en Primera Divisió mercé al punt extret davant del València en un encontre intens en què va prevaldre l'ardor sobre el joc i la passió i l'arravatament sobre la ciència del futbol. Va haver-hi més intensitat i emoció que lirisme. I més múscul que precisió. Recórrer al sentit metafòric de la confrontació no és una simple imatge. L'esquadra que prepara Luis García, la que menys mitjans presentava, va tornar a oferir un exercici de pragmatisme per a adequar-se als esdeveniments i de coratge i de cor per a sobreposar-se als condicionants que van envoltar a una confrontació que pràcticament es va gestar des de la maledicció després de l'expulsió de Xisco Nadal encara en la claredat del duel.
L'escenografia de l'enfrontament va ser aterrit per moments. El duel va nàixer des de la lluita i la contradicció entre els rivals. No va haver-hi carícies i sí que friccions i discrepàncies entre els actors. Va ser un duel tosc i aspre. A penes cinc minuts van ser suficient per a despullar els caràcters del partit. En eixe instant, Teixeira Vitienes ja havia mostrat diverses cartolines grogues i els jugadors dels dos equips s'havien embrancat en varios partits. Les cartes estaven alçades des del primer sospir. Era un encontre de sang calenta entre dos equips que tractaven d'acurtar les distàncies amb el triomf a pesar que el punt final legitimava els seus objectius prioritaris; la permanència en l'elit una temporada més, de manera matemàtica, del Levante conjuga amb l'adquisició de la tercera plaça del València en propietat i l'accés directe a la Lliga de Campions.
No obstant això, fins a arribar a la consumació dels desafiaments de cada contendent la gespa del vell Mestalla es va convertir en l'escenari d'una batalla cruel pertinaç marcada per l'expulsió de Xisco Nadal quan el cronòmetre es posicionava sobre el minut vint. Massa temps per davant per a mantindre les constants vitals en plena efervescència, però a este Levante, com ha demostrat durant la profunditat del curs diverses vegades, li van els reptes superlatius. No s'acoquina. Tampoc cau en intimidació. Ni claudica amb una facilitat meridiana. El partit pareixia conduir cap a l'èpica i cap a l'heroïcitat més absoluta per a resistir en peu els embats que es preveien per part del València.
Si alguna cosa accentua esta tendència, procliu a la superació de problemes, és la maduresa d'un grup amb una capacitat extrema adaptar-se a l'esdevindre de les circumstàncies. Així que el col·lectiu es va preparar a desenrotllar un acte suprem de supervivència sobre el verd de coliseu valencianista. El fet parla bé del bloc blaugrana. La fe va adquirir una pàtina de convicció i l'associació gremial i el malbaratament físic dels jugadors un arquetip de la filosofia que preval en un grup unit capaç de subjugar les seues passions i les seues emocions. La seua entrega va ser majúscula. El Levante coneix els codis que marquen el futbol i tracta d'adequar-se a ells per a extraure rèdits beneficiosos. És un equip espartà.
És evident que la perduda obligada de Xisco Nadal va suposar un procés de reconversió i un viratge cap a un posicionament més defensiu que va ser guanyant en consistència conforme se succeïen els minuts i el partit anava avançant cap al seu ocàs. Caicedo pareixia un eremita en el vèrtex de l'atac. Luis García també va abandonar l'encontre encara en el primer acte expulsat pel col·legiat. El Levante va proveir una muralla entorn de l'espai defés per Munúa. Ballesteros i Nano van alçar un mur. Iborra, Pallardó i Xavi Torres alçaven una tàpia uns metres per davant amb la finalitat d'obstruir la fluïdesa en la circulació del baló del València. El Levante va aplicar una concentració supina per a tancar els punts de fuga que poguera provocar la inferioritat. I va fer de la disciplina una virtut cardinal per a agarrar un punt que val una permanència repleta de simbolisme aconseguida a Mestalla.
Valencia: César, Migue, Dealbert, Ricardo Costa (Tino Costa, m.68), Mathieu (Jordi Alba, m.56), Albelda, Banega, Joaquín, Jonas (Vicente, m.75), Mata i Soldado.
Levante: Munúa, Javi Venta, Ballesteros, Nano, Juanfran, Pallardó (Gorka Larrea, m.85), Xavi Torres, Iborra, Xisco Nadal, Valdo (Cerra, m.90) i Caicedo (Stuani, m.77).
Àrbitre: Fernando Teixeira Vitienes del col.legi càntabre. Va amonestar pel Valencia a Mathieu i Banega i pel Levante a Caicedo i Iborra. Va expulsar amb roja directa al llevantinista Xisco Nadal (m.22) i a l´entrenador Luis García Plaza (m.44)