El Levante va consagrar la seua condició d'equip militant per a la Primera Divisió de la pròxima temporada en virtut del punt aconseguit en la vesprada-nit d'ahir en el feu de Mestalla en una nit bella i repleta d'al·legoria per a la totalitat dels diversos estaments que componen la societat centenària. No va errar l'esquadra que dirigix Luis García davant del València en una confrontació repleta d'intensitat i de dramatisme que el Levante va haver d'afrontar en inferioritat sobre el past verd durant més de setanta minuts després de la primerenca expulsió de Xisco Nadal. El derbi de la ciutat va dibuixar un partit replet d'emocions. Per moments, la intensitat va ser superlativa. No va haver-hi treva, ni cap tipus de concessions addicionals entre els rivals en un xoc borrascós.

El Levante va atrapar en el coliseu de Mestalla la salvació definitiva després d'unes setmanes marcades per l'ansietat i va fixar el seu expedient particular en la classificació general en quaranta-cinc punts. L'enorme profunditat dels números denuncia el grau de dificultat de l'exercici. Pareix complex trobar un paisatge semblant en les últimes temporades. No hi ha precedents d'un final de Lliga tan bigarrat com el que es preveu per a la setmana que ve en molt distints i diferents escenaris. Sis equips es juguen la vida. I únicament un visitarà l'infern. No és una simple hipèrbole. Hi ha una particularitat que singularitza la tremenda complexitat del vigent curs; tots els clubs immersos en la lluita per la permanència en la jornada trenta-huitena han sobrepassat la frontera dels quaranta punts.

El Levante ha necessitat set punts més per a posar final al desassossec que li acompanyava en els temps recents. Cada punt era una aventura. I cada punt sumat, paradoxalment, pareixia elevar el llistó de la permanència un poc més. I, en funció dels resultats del cap de setmana, no seria desgavellat que el descens a Segona Divisió a poguera quedar contextualitzat en quaranta-quatre punts; una xifra que redunda en la dificultat extrema de l'empresa. Així que la permanència adquirix tints d'heroïcitat. De vegades, pareixia un jeroglífic irresoluble. El Levante de la temporada 2010-2011 s'inseria en este ecosistema tan dramàtic.

És evident que si alguna cosa emfatitza este recorregut és la seua complicació i, per tant, l'enorme capacitat de sacrifici del col·lectiu blaugrana per a perpetuar el seu nom entre els membres de l'elit durant un any més. No ha sigut un camí de fàcil trànsit per al pressupost més ínfim de la Primera Divisió. El Levante va superar oscil·lacions i crisi de resultats que van posar a prova la seua estabilitat. La pau social va ajudar en gran manera en la consecució dels reptes. A la vista dels dígits i en funció dels valors estadístics proposats caldria ressaltar que no ha sigut una permanència qualsevol. No ha sigut menor. La seua taxació ha sigut elevada; una salvació a preu d'or que ha dimensionat el compromís i el tarannà aventurer d'una plantilla honesta capaç de sobreposar-se amb severitat i arguments als contratemps que van anar sorgint per un itinerari escarpat. Per eixos misteris, que mai solen ser senzills de resoldre, el retrobament del Levante amb el marc de la Primera Divisió ha determinat la resposta més exquisida del grup. El fonamentalisme d'este plantejament li ha portat a un èxit que molt pocs preveien quan la competició naixia.