El punt de partida ha de situar-se en la vesprada del dimecres 22 de setembre en l'Estadi dels Jocs del Mediterrani d'Almeria. Potser aquella jornada, disposada en la zona intermèdia de la setmana, no conjuga amb l'ortodòxia dominical que impera en el futbol des de la nit dels temps, però algun component va començar a canviar en l'univers conformat pel llevantinisme. Aquell equip d'esperit turmentat i de mirada perduda sobre l'infinit a la recerca claus per a entendre el patiment en què es veia inserit des que arrancara la Lliga davant del Sevilla, aclaparat i apressat per un serial de derrotes amb severs trastorns sobre el seu ànim, va aclarir els dubtes existencials que li corcaven.

El gol de Sergio va tindre un efecte certament sedós. Va ser gol redemptor en el sentit religiós del terme. I va permetre reordenar les idees i l'ecosistema blaugrana. A més va comptar amb un valor afegit tremendament descomunal sobre la psique d'aquella esquadra de pas desnortat i de moviments desconfiats en el retorn a l'elit. Des d'aquella data fins al rigorós present que es posiciona sobre el dilluns del dia del senyor del díhuit d'octubre ha transcorregut un mes; un profund oceà en el cosmos granota. Setembre va desaparéixer amb el somriure que va propiciar l'estrena de facto en el campionat de la regularitat en terres andaluses que es va implementar amb una igualada guanyadora enfront del Real Madrid en el barri d'Orriols.

Octubre ha aprofundit sobre eixe substrat marcat per la imbatibilitat que acompanya al bloc que gestiona des de la banqueta Luis García. El desé mes de l'any va nàixer amb un empat en l'Estadi Reyno de Navarra de Pamplona en un partit que pareixia enfosquir-se letalment després del gol de Pandiani. El Levante va solucionar la tornada a la competició, després de la parada provocada per l'obligada primacia de l'àmbit de les Seleccions, convergint amb la victòria enfront de la Real Societat (2-1) en condició de local. L'escalada de l'esquadra blaugrana en este eix cronològic és perceptible. I fins a exemplar pels fets succeïts. El grup que es va acomodar amb estretors sobre el tapet del coliseu dels Jocs del Mediterrani amb el seu caseller per estrenar es presenta, sobrepassada la sèptima jornada, amb huit punts i en la zona mitjana de la classificació.

És més que evident la dimensió del bot. I la productivitat extreta pel col·lectiu blaugrana a esta seqüència màximament si es contextualitza la seua rica rendibilitat amb el rendiment de la resta de clubs amb què compartix espai. El Levante seguix la estela del Real Madrid, Barcelona i Villarreal, encara que l'orde pot variar en virtut de la resolució del duel que esta nit enfronta a l'equip groguet davant de l'Hèrcules. Per darrere d'este tercet es cola el Levante, un visitant del tot inesperat a tenor del tràgic i convuls naixement. El propietari d'Orriols, amb la suma de huit punts, supera en esta fase, al València i Atlètic de Madrid, amb set, o Athletic de Bilbao, Getafe o Espanyol, amb sis.

I doblega les prestacions del Sevilla, Hèrcules, Almeria o Sporting de Gijón. I s'allunya del Saragossa, amb dos punts, o del Deportivo de La Corunya, amb u. No és senzill el diametral canvi de rumb experimentat per l'entitat en un breu lapse temporal. Luis García accentuava eixa condició en la roda de premsa amb el batec del partit entre el Levante i la Real Societat encara en pressentiment. La catarsi pot qualificar-se d'espectacular per la dràstica transformació. El viratge ha coincidit amb una seqüència de partits davant d'adversaris amb els que el llevant entronca. És un altre dels aspectes excel·lents en què caldria incidir. Potser la lectura més important siga la consciència que ha mostrat el grup en els xoc davant de teòrics iguals. A ningú escapa que la permanència es dirimix és eixe tipus de confrontacions.