Va ser en la jornada trenta-cinquena de l'exercici 2009-2010 quan el Levante i l'Hèrcules van creuar els seus destins sobre l'estora de l'Estadi Ciutat de València. Era un partit amb substància per als adversaris. Amb les càmeres de Canal Plus emetent en rigorós directe a l'hora de l'àngelus, un símptoma inequívoc de l'empremta i de la sedimentació d'una confrontació capital en el marc de la categoria de Plata davant de la proximitat del seu desenllaç i la situació de les esquadres en la classificació, els protagonistes van botar al coliseu d'Orriols. Les seues mirades eren desafiadors. Les seues bótes estaven esmolades. La tensió podia mastegar-se. La cita de lliga aventurava un partit estratosfèric; un partit de múscul i de cama forta darrere de la consecució de tres punts que s'antullaven crucials.
La naturalesa de l'enfrontament residia en la ubicació compartida pel Levante i de l'Hèrcules en la taula. Un punt separava un camí que pareixia convergir en l'ascens a Primera Divisió. Per eixes dates, la Real Societat coronava l'àtic amb seixanta punts, l'Hèrcules el perseguia amb cinquanta-sis mentres que el Levante li tirava l'alé amb cinquanta-cinc. Molt prop d'ells, el Cartagena, Elx i Betis estaven disposats a beneficiar-se de les despulles d'una confrontació superlativa. Són els imponderables de la competició quan anuncia el seu ocàs. Qualsevol via és vàlida per a legitimar les aspiracions. Delibasic eclipsava a Manolo Reina en la primera batalla d'un combat que va paréixer nàixer sense estrela. L'angoixa es va traslladar a una grada multicolor.
No obstant això, i a pesar del ressentiment que va suscitar el gol entre els habitants del feu granota, la sort, tan esquiva en eixe instant, reservava un epíleg radicalment distint. Juanlu va posar les bases de la remuntada, però va ser Xisco Nadal l'encarregat de dimensionar el nou rumb que adquiria el duel ingressant en el terreny des de la banqueta. Nadal va rescatar al Levante en un moment determinant per a la configuració definitiva de la competició. El Levante va accedir al segon lloc i ja no va descavalcar de la zona d'ascens. El triomf va marcar l'esdevindre blaugrana. Va ser un punt zenital. El relat d'esta victòria està molt pròxim en el temps. Reposa en la memòria del llevantinisme com un de les fites de l'exercici passat. Un any després, les dates són coincidents i el punt d'ebullició del campionat semblant, els contendents convergixen sobre el camp. L'escenari és el mateix encara que varia l'espai en què competixen. L'univers de la Primera Divisió acull el duel.
Hi ha unanimitat entre els actors principals a dimensionar, de manera notable, el caire del partit. Els qualificatius que caracteritzen la singularitat de l'enfrontament tornen a ser concordants; un nou encontre titànic entre dos vells coneguts que trufen el seu currículum amb infinitat de lluites sense treva encara que travessen per dinàmiques desiguals. Hi ha un reflex de l'encontre del curs anterior. Si guanyem a l'Hèrcules seguirem en Primera Divisió, va argumentar Rafa Jordà el dilluns a Buñol accentuant l'enorme sentit del partit. Este equip està acostumat a aguantar moltíssim la pressió, va ressaltar Juanlu en la jornada d'ahir emmarcant el matx. Potser no vaja desencaminat en el juí establit. La permanència, encara que de forma virtual, apareix entre els ingredients del duel regional. La victòria elevaria l'expedient blaugrana fins als quaranta-dos punts i obriria una bretxa molt profunda i quasi definitiva amb els llocs de descens.