Potser sobren els motius per a dimensionar la confrontació entre el Levante i el Màlaga del pròxim cap de setmana a la vora del coliseu del barri d'Orriols corresponent a la jornada trentena de la Lliga BBVA. És evident, i sobra significar, que es tracta d'un enfrontament que pot exercir de propulsor en les aspiracions de la societat granota d'abastar la desitjada permanència en el marc de la Primera Divisió si el grup és capaç de desvelar els misteris inherents al triomf davant d'una esquadra que marca la frontera amb el descens en temps més present i a la que allunyaria notablement distanciant-la en nou punts, amb la possibilitat addicional d'adquirir el goal-average en funció del resultat obtingut.
En tot cas, no pareix l'única motivació amb què etiquetar una confrontació superlativa des d'una perspectiva col·lectiva. El duel adquirix un cert sentit personalitzat per a la figura de Luis García. Des d'eixe prisma la transcendència i el valor incalculable dels tres punts conjuguen amb l'estadística. El tècnic es troba en l'antesala de la conquista de la victòria número cinquanta en competició oficial, comptabilitzant en este registre els duels disputats en el campionat de la regularitat, en les dos principals categories, i incloent en el registre les compareixences en el format de la Copa del Rei, des que el preparador verbalitzarà i anunciara el seu compromís aconseguit amb la institució blaugrana en l'alambinat període estival de 2008.
De fet, Luis García no va tardar en excés a impregnar-se del sentiment que emana de la victòria en clau blaugrana. Va ser en l'encontre que va estrenar el seu currículum al capdavant de l'entitat. La inauguració de l'exercici de lliga que significava el retorn a la categoria de Plata va creuar a un Levante que estava en matines, com a seqüela d'un estiu convuls i apegalós, davant del Real Saragossa; un totpoderós ubicat en un entorn estrany, que presentava una imatge amenaçadora i reptadora amb la configuració d'una plantilla de quirats. Pareixia un partit apocalíptic davant d'un adversari terrorífic.
No obstant això, i potser marcant un rumb i unes coordenades fixades, Geijo i Rubén van domesticar un lleó ferit des de l'obertura de les hostilitats que va tractar de reenganxar-se al partit prop de la seua conclusió a partir del gol d'Oliveira. Eixe triomf roman inalterable en un lloc preferencial en la ment de l'entrenador madrileny. Luis sol recórrer a eixa imatge victoriosa per a rememorar moments edificants al capdavant del club llevantinista. La seqüència de victòries, que va germinar en la vesprada del dissabte 30 d'agost del 2008 en l'Estadi Ciutat de València, va comptar amb un nou episodi de semblants connotacions en el feu de Riazor, propietat del Deportivo de La Corunya, en l'última compareixença en la Lliga de les Estreles al març del 2011 mercé al gol de Rubén Suárez. El cicle de victòries va començar sobre el verd del barri d'Orriols amb el mencionat xoc davant del Saragossa. I la victòria cinquanta, en els cent dènou duels baix la seua direcció, podria fonamentar-se en el mateix escenari.