Noranta-nou batalles que conduïxen a noranta-nou emocions i a noranta-nou senyals d'inquietud i d'esperança i de pertorbació perquè cada eixida al camp des del túnel del vestuari provoca en el seu pròleg una alteració espiritual, una agitació emocional i una torbació mental. Així és el futbol instants abans d'afrontar la metàfora de la guerra que es desenrotlla sobre la gespa. Nano coneix eixes sensacions i les ha experimentat en el marc de la Primera Divisió. En noranta-nou ocasions ha creuat eixe llimes que diferència l'espai que ocupen els actors principals del punt en què se situen els altres protagonistes del drama que es desenrotlla en l'interior de l'un estadi. El diumenge podria fitar la xifra màgica de cent encontres en la màxima categoria del futbol professional si Luis García opta per incloure el seu nom entre els triats per a la lluita davant de l'Hèrcules d'Alacant.

I hi ha un dada reveladora d'esta tendència. Des que Nano se situara en l'eix central de la rereguarda com a acompanyant de Ballesteros, en el minut quaranta-nou del duel que va enfrontar al Levante i al Villarreal en el feu del Ciutat de València, corresponent a la tercera jornada de la competició, s'ha convertit en un habitual en els paisatges proposats pel preparador madrileny. El seu rastre és inqüestionable, però la història establida entre Nano i la Primera Divisió és una miqueta més longeva que la recent condició de llevantinista, adquirida en el període estival, i invita a remuntar l'espai cronològic actual fins a situar-se en la vesprada del diumenge vint-i-nou d'agost del 2004. L'escenari cal situar-lo en la ciutat de Saragossa en la contornada del coliseu de La Romareda.

L'autobús del Getafe transportava a l'equip de la barriada madrilenya cap a un estadi amb ressonàncies bíbliques en el panorama del futbol espanyol. En un dels seus seients apareix la figura de Nano. Com succeïa amb l'entitat, era un neòfit en la matèria. Aquella estrena del Getafe en Primera Divisió va suposar l'acta baptismal del defensor en l'àmbit de l'elit. Quique Sánchez Flores li va donar l'alternativa. El tècnic, també debutant, va confirmar la seua presència minuts abans de l'inici del partit. En realitat, el preparador va ratificar l'influx de Nano al llarg de l'estiu. “Vaig participar en quasi tots els partits de la pretemporada. La veritat és que esperava jugar a Saragossa”. D'aquella cita recorda una anècdota. “Vam jugar dos centrals esquerrans i jo em vaig situar per la dreta”. Va ser el principi d'una relació extensa que es retroalimenta amb més aparicions defenent escuts distints.

És una de les singularitats del currículum que presenta Nano. Hi ha una tendència transhumant que li ha portat des de Madrid fins a Sevilla, passant per la senyorial Castella Lleó, com a jugador del Valladolid cedit pel Betis, fins a traslladar-lo a l'arc del Mediterrani en l'experiència que comença a entreteixir-se en el Levante. L'aventura que va emprendre al comprometre's amb la societat que presidix Francisco Catalán oferix els seus rèdits. Nano ha aconseguit la regularitat, enyorada en altres etapes, que suposa aconseguir la titularitat. El xoc davant del Racing va coincidir amb el seu partit número noranta-nou en Primera Divisió. Les matemàtiques aclarixen el significat i l'influx personalitzat del duel davant de l'Hèrcules. Nano pot posar-se a cent sobre la gespa del Rico Pérez.