Paredes, memòria de gol en temps de derbi

Aquesta setmana, amb motiu del derbi oficial entre el Llevant i el València, Paredes capitalitza l'exposició del Palco VIP del Ciutat de València. La mostra reuneix documentació original de la seua etapa com a jugador granota: fitxes federatives, contractes, fotografies inèdites i testimonis gràfics del seu traspàs al València. Peces que narren el trajecte d'un davanter que va convertir l'àrea en territori propi.

Paredes torna a calçar-se les botes.

No saltarà al verd del Ciutat, però la seua memòria accentua que hi va haver un temps en què el gol portava el seu nom. I en els derbis, la memòria també juga. Cap a maig de 1960 Paredes era sinònim de gol. No una simple metàfora. Era una certesa estadística i emocional. Havia coronat el Grup II Segona Divisió com a màxim realitzador amb la samarreta del Llevant. Vint-i-cinc fogonades que van il·luminar la categoria de Plata i el van elevar a la condició de pichichi.

Res de nou en una fulla de serveis marcada per la seua fèrtil relació amb les xarxes contràries. El gol no s'improvisa. Es porta o no es porta. Habita en l'ànima del futbolista. Per a Paredes era una condició innata. Formava part de la seua essència cada vegada que saltava al verd.

Les cròniques de l'època dibuixen un atacant mortífer a l'interior de l'àrea. Allí es movia amb naturalitat, com si aquest espai reduït fos el seu propi ecosistema. En realitat, semblava un colós de notables dimensions entre defensors que semblaven empetitir-se quan intentaven minimitzar els seus moviments. Les botes de Paredes destil·laven un verí mortal. En quatre temporades va deixar 75 cicatrius en les porteries rivals. La xifra el situa en l'Olimp dels golejadors històrics.

D'Albal a Vallejo

Nascut a Albal, va aterrar al Levante l'estiu de 1956 procedent del Gandia. A la ciutat Ducal havia destacat com a prometedor anotador. A Vallejo va confirmar la seua naturalesa.

El seu aterratge coincideix amb un moment de recomposició institucional i esportiva. El Levante tornava a Segona Divisió. La societat buscava arrelar en la categoria. L'estada de Paredes va coincidir amb aquest procés de consolidació. El club va arrelar en la divisió de Plata i en l'exercici 1958-1959 va arribar fins i tot a disputar la Promoció d'ascens a Primera.

Ni tan sols la contractació de Faas Wilkes va alterar la seua fecunda relació amb el gol. No obstant això, el seu rol va experimentar un procés de reconversió. Es va allunyar de l'epicentre de l'àrea, però mai no va perdre l'instint. Van canviar els matisos; no l'essència.

El mercat truca a la porta

Cap al maig de 1960 Paredes no era invisible en el cosmos del futbol professional. El seu nom ressonava sobre el parquet on es pujaven pels killers de l'àrea. Exercia una poderosa atracció en l'ecosistema balompèdic del moment.

El València li havia posat la mà al damunt. L'acord entre clubs va quedar certificat en els primers dies de maig de 1960. El final del curs 1959-1960 va suposar l'inici d'una nova aventura en Primera Divisió. Mestalla reclamava el seu instint.

Una curiositat amb segell granota

Convertit ja en futbolista del València, Paredes va defensar l'escut de la Selecció Espanyola B. Ho va fer com a jugador valencianista, però impulsat pels mèrits adquirits durant la seua última campanya en el Llevant. Aquells 25 gols en el curs 1959-1960 van projectar el seu nom cap a l'òrbita internacional.