Era el partit número mil en l'Estadi Santiago Bernabéu del Real Madrid en la competició de lliga i tot pareixia preparat per a celebrar tan distingida efemèride, però va ser Salva, amb l'elàstica blaugrana ajustada a la seua pell, qui va accelerar les seues pulsacions i va elevar el seu ritme cardíac fins a les mil pulsacions quan en el minut onze batia a Casillas, cantava el primer gol granota i situava al coliseu de Chamartín a la vora de la incredulitat. És evident que restava un autèntic oceà fins a la conclusió de la cita, però aquella jugada va marcar una tendència. Tomassi va xafar l'àrea de l'esquadra de Capello i Diarra va ser a la seua caça i captura amb la virulència amb què ataca un búfal desbocat.
El futbolista italià va acabar enrotllat estés sobre el verd de la gespa del Santiago Bernabéu com si reclamara clemència. L'àrbitre, Alfonso Álvarez Izquierdo, es va dirigir immisericorde cap al punt dels onze metres. I Salva es va enfrontar a Casillas sense més arguments que la solitària gestió del baló des dels onze metres. Ja se sap de la lluita mental que succeïx en eixos instants entre l'arquer i el pateador. Pareixia que tan magnífic escenari quedava entre penombres. Un silenci sepulcral va accentuar el duel que es presagiava entre el davanter i el meta. Acostumat a reptes d'elevada envergadura, l'ariet no es va deixar impressionar ni per l'escenografia, ni tampoc per la pressió que suposava assaltar un territori que pareixia vedat a les aspiracions granotes.
Salva va hipnotitzar a Casillas i va cantar un gol històric que va aconseguir l'eternitat en els annals de la centenària entitat. De la batalla va eixir indemne Salva que trencava un cicle desolador. El panorama era descoratjador. El Levante havia caigut colpejat per la virulència d'un tifó blanc en les seues compareixences anteriors en la dècada dels seixanta i en els primers anys del tercer mil·lenni. Era el primer triomf en un escenari tan excels en competició de lliga amb el Real Madrid com a oponent. I va ser un triomf revitalitzador per a un club que lluitava amb afany per eixir de les calderes de la classificació general. Abel Resino va dirigir al grup en aquella vesprada repleta de màgia. El preparador toledà era un consumat especialista a posar potes baix el Santiago Bernabéu. Allí va festejar una Copa del Rei i triomfs memorables com a jugador amb l'Atlètic de Madrid i amb el Rayo Vallecano. El cercle es tancava amb la victòria blaugrana.