El Levante es va topar en l'Estadi Ciutat de València amb la voracitat anotadora de Nilmar. Potser no hi haja molt més que accentuar d'un Villarreal que es va posicionar amb excés de pal·lidesa sobre la millorada gespa d'Orriols, però el grup que dirigix Garrido comptava amb la presència del futbolista brasiler, tota una garantia per la determinació que va evidenciar per a la consecució de gol, tal com va demostrar amb fets. Nilmar es va presentar en dos ocasions davant de Munúa en el primer capítol del xoc i va festejar dos gols. Va batre al meta uruguaià amb alentiment enllaçant amb la parsimonia que va evidenciar el col·lectiu groc. Un autèntic ple que va confirmar una espècie d'axioma adscrit a la màxima categoria que el Levante està comprovant en les seues carns i que emfatitza la facilitat anotadora dels grans. Per damunt dels arguments futbolístics que oferisquen.

En este univers en què competix el Levante hi ha equips que no necessiten generar un arsenal d'oportunitats per a véncer. El seu pedigrí i solvència li basten per a resoldre els duels. Mitja ocasió és suficient per a noquejar a l'oponent. Ho va demostrar el Villarreal a València. Potser serà difícil que el bloc groc finalitze un partit de Lliga amb menys presència física i real sobre les voltants de l'àrea rival, però la seua pegada va ser terrible i temuda. Monodireccional. En qualsevol cas no és una novetat. Per al Levante l'enfrontament es va convertir en un exercici de frustració a la vista del desenrotllament dels successos. Tot el múscul, l'urpa, la intensitat i la intenció que va extraviar en les primeres confrontacions de la Lliga davant del Sevilla i el Getafe va sorgir en feroç combinació en el derbi enfront del Villarreal.

Ni tan sols el gol inicial de Nilmar, una punyalada davant del vernís que adquiria la cita amb un Levante corretjós i certament atrevit, va fer que el grup de Luis García caiguera torbat pres de la melancolia com va succeir en jornades anteriors. Hi havia expectació per comprovar la resposta local. Al contrari que en dies de major foscor i tenebrisme, el seu ànim es va encendre de manera contagiosa. No va haver-hi dubtes. Ningú millor que Sergio Ballesteros per a expressar eixe estat d'autèntica rebel·lió. El central va emergir des de les catacumbes de la rereguarda per a alçar-se davant dels esdeveniments que s'estenien. La tropa el va seguir amb fidelitat. Lluny d'apartar-se del partit i fer un pas arrere o caure pres dels interrogants el grup va tornar amb major intensitat i dinamisme tractant d'assetjar la porteria de Diego López.

L'arquer va començar a travessar per un període especialment feridor. El Levante proposava des de la medul·lar, a partir del joc abocament per Xavi Torres i Pallardó, per a enllaçar amb les bandes. L'esquadra blaugrana va entrar en fase d'ebullició. A baló parat Héctor Rodas va acariciar sedosament el gol. I Juanlu va cabotejar fora un baló que havia quedat suspés en l'interior de l'àrea sense que cap defensor encertara en el rebuig. Diego López començava a sobresaltar-se. Hi havia actitud i intel·ligència en els moviments. Però Nilmar seguia en el camp encara que pareguera enfosquit. I va tornar a emergir des del no-res per a aplacar al llevantinisme. No aventurava res destacat una acció que va exasperar a la grada d'Orriols i al llevantinisme militant darrere d'unes mans de Cazorla, en la línia de mitjans, en el seu intent per domesticar un baló turbulent que no va senyalitzar l'àrbitre. Enmig de la confusió va aparéixer Nilmar per a encarar a Munúa. Mansament, i amb to de suspens, l'esfèric va prendre el camí en direcció al fons de l'arc de Munúa.

Si alguna cosa evidenciava la demostració del Villarreal era que comptava amb més contundència i bales en el seu revòlver que joc. Eixe aire funcionarial que va mostrar en les zones intermèdies quedava desterrat en els metres finals. Allí es manifesta com una màquina programada per a matar. En eixe espai la ment de Nilmar viatjava a la velocitat de la llum a la recerca de la solució triada. El guió del partit estava definit. El Villarreal tractava d'anestesiar l'enfrontament amb un tonmo especulatiu mentres que el Levante mostrava un esperit commovedor en el seu heroic intent de reordenar el duel.

L'acte de fe descrit pel conjunt blaugrana va poder canviar el semblant de l'encontre en una jugada de carambola que va concloure amb un cabotada de Caicedo al travesser i un rebutge que Jordà no va saber traduir. Caicedo va encertar en una internada per la banda esquerra. Subtilment va desviar el centre. No quedava temps material per a la remuntada, però si la seqüència s'amplia hi ha motius per a l'esperança per l'orgull i per la passió amb què els jugadors van interpretar des de l'adversitat. I no sempre l'adversitat serà tan lesiva. I no sempre estarà Nilmar per les voltants de l'àrea blaugrana. I no sempre hi haurà un cent per cent d'efectivitat en la finalització. I no sempre els colps seran tan contundents i durs. Per paradoxal que parega des de la derrota es pot pensar en un horitzó més il·lusionant.