Hi ha qüestions en el Ciutat de València que amenacen de convertir-se en eternes; una d'estes condicions afecta la naturalesa guerrera i bel·licosa que exhibixen els jugadors adscrits a la causa granota. Pareix un gen que es propaga amb celeritat per les entranyes del vestuari blaugrana conferint una identitat pròpia i característica. El Levante no concedix ni una lleugera treva en els enfrontaments. Els noranta minuts es convertixen en una guerra de desgast. Al Levante li sobra paciència per a sobreviure i coneixement del medi en què s'inserix. I no s'acoquina mai. Ni tan sols quan pareix fos pels efectes d'una calor asfixiant i apegalós que va embolicar al feu blaugrana, a pesar del que avança de l'horari. Sempre li queda un gram de força i d'orgull per a tractar de morir matant. Ho va patir un Atlètic, que mai va negociar la possessió de l'esfèric, en el sospir definitiu de la confrontació. Gekas va eixir a la velocitat del so des del mig del camp amb Michel i Juanlu desplegant-se pel flanc destre i esquerrà. L'atacant hel·lé va decidir obrir cap al perfil dret per on es va perfilar Michel. L'acció en la seua gènesi aventurava un plus de perillositat molt major que en el seu epíleg. No obstant això, marca un paradigma; este llevant mai es rendix. És una cosa consubstancial a l'equip.

El partit va morir als voltants de l'àrea de Courtois. En realitat, l'ocàs del duel va coincidir amb la seua epifania. El Levante va xafar l'àrea de l'arquer matalafer en els minuts inicials. Ho va fer amb determinació i excel·lència. El porter atlètic va tindre problemes per a rebutjar un centre de Barkero, però no va poder oposar cap tipus de resistència a la diana procedent de les bótes esmolades de Nabil El Zhar. La posada en escena del Levante va ser convincent. L'atacant franc-marroquí es va trobar en el balcó de l'àrea amb un baló sense amo. El seu gest tècnic en l'execució definitiva va ser realment brillant. Un colpege sedós i dur al mateix temps que va alçar els aficionats del feu blaugrana dels seus seients. Courtois no va ser capaç d'interposar-se entre l'esfèric i la xarxa. El gol revela més informació sobre este llevant que com els supervivents s'aferra a la vida. Un baló solt en un servici de cantó que potser l'Atlètic no defenguera amb una gran intensitat va ser suficient per a colpejar l'adversari. L'atenció és determinant per a traure rèdits d'este tipus de situacions.

El gol va variar el disseny del partit. El Levante va demostrar en infinitat de partits durant el curs anterior com negociar este tipus de marcadors tan exigus. La seua fiabilitat era sorprenent. La veritat és que el Levante es va replegar com sol acostumar. Ballesteros va tornar a emergir. És el líder espiritual del col·lectiu i, a més, té consciència de cabdill. La seua lluita amb Falcao va ser titànica durant la totalitat de la confrontació. No obstant això, potser al grup li faltara major clarividència per a trobar buits pels que atallar en direcció cap a Courtois. És l'altra part del pla ideat. La impermeabilitat defensiva es correspon amb eixides veloces i matemàtiques. Al Levante li va faltar un punt de precisió i de sincronització en eixe capítol del joc i quan el va trobar Iborra va fer que el travesser s'estremira de dolor. En eixe moment del partit, Arda ja havia fet capitular a Munúa.

L'atacant atlètic, sobre el qual va gravitar el joc forà, va trobar un badall per a col·locar la pilota en l'esquadra de l'arquer uruguaià. No hi ha molt que objectar des d'un prisma col·lectiu. La màgia cotitza a l'alça. L'acció d´Arda va ser exemplar en el seu origen, definició i conclusió. En a penes vint minuts la grada del Ciutat havia vist dos autèntics gols i dos maneres d'entendre la pràctica del futbol. El Levante es va desemperesir en els minuts finals del primer acte. Juanlu i El Zhar van tractar d'acompanyar a Iborra i a Ángel, qui posava els cinc sentits a sobreviure en un mitjà terriblement hostil replet de gegants que triplicaven la seua talla. Pedro López, Nabil El Zhar i Iborra van fabricar potser la jugada més elèctrica que va concloure amb un agressiu tir del centrecampiste que va escopir el travesser de Courtois. El pas pels vestuaris va equilibrar els ànims i el sentit de l'enfrontament. El Levante s'aplicava en defensa per a mantindre a ratlla als davanters atlètics. Juanlu recorria la banda esquerra recuperant sensacions perdudes. I en l'últim sospir el Ciutat de València va contindre la respiració. L'acció sura en la ment dels seguidors locals; marca de la casa. Eixida voraç de Gekas que Michel no pot materialitzar.