L'últim Vals que va ballar Barkero en Primera Divisió en les files del Numància no va ser testimonial, a pesar del descens de l'esquadra castellana. L'atacant basc va deixar testimoni de les seues qualitats i l'estreta relació que és capaç de mantindre amb el gol a partir de les dotze dianes que va disseminar per les trenta-huit jornades de lliga. Era la temporada 2008-2009 i el futbolista format en el planter de la Real Societat defenia l'escut del Numància. Va ser la seua última aparició en el marc de l'elit, però pel recorregut va lluir els seus millors efectes en escenaris egregis com El Nou Camp o l'Estadi Santiago Bernabéu. Casillas i Valdés van ser dos de les seues víctimes preferides en aquell exercici. Aquells gols reposen en la retina dels aficionats al futbol i d'ells s'accentua la seua plasticitat i la seua bellesa; van ser gols ortodoxos quant a la seua execució.

Barkero va mostrar davant del Barcelona i el Real Madrid una de les seues especialitats preferides sobre el past verd arreplegades en el vast catàleg que conforma el seu currículum; una espècie de patent que singularitza la seua condició com a futbolista: els llançaments d'estratègia. A baló parat José Barkero adquirix una perillositat extrema. Enllustra la seua bóta, posa en marxa la seua ment executant diferents fórmules matemàtiques, acaricia el cuiro establint una estreta sinergia amb esta ferramenta mentres mentalment es prepara per a allotjar l'esfèric en un angle a què l'arquer no pot oposar resistència perquè des d'una perspectiva física és impossible tancar els espais. Valdés i Casillas poden donar fe d'esta manera de procedir. Els cancerbers van sentir en les seues carns el dolor punxant de les seues esmolades ganivetades.

Mai són insubstancials els seus llançaments que procedixen d'una sedosa i letal esquerrana tallada en el viver de Zubieta. És un consumat especialista en estos combats del joc, tal com ha demostrat al llarg de la seua carrera esportiva en els diferents clubs en què ha militat. “Sempre s'ha caracteritzat per marcar molts gols des de la mitjana i llarga distància. És un valor segur en este tipus d'accions. Per a un equip com el nostre és molt important comptar amb un jugador d'estes característiques. És un recurs que ens pot donar punts durant el desenrotllament de la temporada”, assegura Javier Pereira, segon entrenador del Levante. La veritat és que els famosos barkerazos s'han deixat sentir des de l'epifania de la seua aparició com a jugador professional. En el Mundial de Japó de 1999 va deixar mostres del seu immens talent en esta classe de casos. A penes s'havien consumit cinc minuts quan Barkero va embocar l'esfèric en la meta nipona.

Espanya va guanyar amb autoritat al seu oponent coronant-se com la millor Selecció Sub'20 del planeta. Va ser el punt d'arrancada; el principi d'una carrera esportiva que va partir amb la conquista del Mundial de Nigèria. Barkero, per aquells dies, estava destinat a guiar els designis de la Real Societat encara que es va trobar amb la figura majestàtica de de Pedro. Dos elefants destinats a lluitar per ubicar-se en un mateix taulell. La lluita va ser titànica i Barkero va haver d'emigrar a la recerca de minuts. Va començar un període itinerant per Eibar, Toulouse i El Ejido. A Albacete va recuperar el seu ascendent i embruixament allotjat en la banda esquerra. L'essència del gol tornava a emanar de les seues bótes. I el Numància va fixar la seua mirada en l'atacant.

Res va canviar en el seu periple pel feu de Los Pajaritos. La seua influència sobre el col·lectiu era cada vegada era major. En l'entitat Soriana va tornar a Primera Divisió i va tornar a exhibir les seues qualitats en els complexos esportius més llorejats encara que la seua estada va ser efímera. El curs passat, en Segona Divisió A, la seua polivalència li va portar a moure's per tots els punts cardinals de la davantera amb notable èxit. Barkero torna a la màxima categoria i amenaça de tornar a exhibir la naturalesa dels seus barkerazos. Valdés i Casillas ja estan alliçonats. Ells saben de què va el tema.