“Fins que el cos aguante”, advertia Juanfran amb un somriure diàfan en gener del 2015 en la sala de premsa del Ciutat de València acompanyat de Quico Catalán, Manolo Salvador i Pedro López en l'acte que va significar la renovació conjunta de l'actual capità i del defensor de Torrent. Ha passat un poc més d'un any i seguix fidel als postulats que va defendre en una freda vesprada d'hivern. I pel que pareix el cos continua aguantant i reclamant guerra i molts més minuts en la competició de lliga amb l'elàstica granota ajustat al seu cos. Juanfran perpetua la seua vinculació amb la societat llevantinista durant una temporada més. L'acord ja és oficial i situarà el defensor en la frontera dels quaranta anys associat a l'univers del llevantinisme. El cos li demanava continuar disfrutant del futbol en l'equip en què es va formar com a jugador i en l'entitat que, molt abans de traspassar eixa barrera que separa al futbolista de la resta dels protagonistes de la disciplina, li va permetre descobrir la màgia i les emocions inherents al futbol agarrat del braç del seu iaio quan ambdós recorrien amb fe l'escàs espai geogràfic que separava sa casa natal del coliseu blaugrana.
Res pareix casual quan es tracta de vincular els imaginaris de Juanfran i del Levante. En realitat, es convertixen en dos variables que es retroalimenten amb fets i amb causes justificades. D'ací el tremend significat que tanca cada triomf o cada contrarietat. Pareix impossible deslligar les emocions que es produïxen i que compartixen potser producte de la seua formació i dels avatars que van determinar la seua estreta filiació amb la societat des d'una molt primerenca edat. L'expedient de Juanfran en el Levante adquirix profunditat. Resulta possible escrutar els seus passos des de la claredat de la dècada dels anys noranta. Des d'un emergent Juvenil Divisió d'Honor va botar cap al cosmos que marcava el primer equip que competia en l'àmbit de la Segona Divisió B. De fet, el seu nom apareix en la relació dels jugadors que van afrontar un partit replet de connotacions davant del Girona en plena efervescències de victòries després de repetir en tretze ocasions consecutives el signe de la victòria.
No obstant això, la seua eclosió definitiva va ser en el transcurs de la temporada 1996-1997 amb Mané en la banqueta en el retorn a la categoria de Plata. Juanfran va patir un important procés de reconversió que li va portar des de posicions vinculades a l'avantguarda del joc fins a la defensa del lateral esquerre. En eixa franja del verd va fer fortuna en un curs pròdig en esdeveniments. El seu full de ruta va ser llorejada i li va permetre descobrir nous horitzons en el pla personal que va coronar amb la seua participació en el Mundial de 2002 en Corea i Japó. El seu currículum professional és extens i sorgixen enriquidores experiències a Els Pirineus amb epicentre a Amsterdam, Grècia o Istanbul, però potser el millor estava per arribar després de retornar al seu barri i a l'equip de què sempre es va sentir molt pròxim emocionalment, a pesar de la llunyania.
Va ser al Gener del 2010 quan va rubricar la seua firma amb el Levante per a fonamentar una segona etapa que els tornava a vincular. Tot tornava a començar, però és evident que hi havia variacions substantives. Havia ferides de guerra en la seua figura després de superar la trentena. Potser ningú s'atrevira a augurar amb el mercat hivernal tancant les seues portes tots els fets succeïts des de llavors. La memòria comença a ser vasta. Des del titànic ascens a Primera Divisió al juny del 2010, en l'exercici del centenari, fins al pas per la Vella Europa incloent en el registre l'històric lideratge en la Lliga BBVA, després d'una excel·lent victòria a Vila-real, o el gol davant de l'Helsingborgs que va portar el seu autògraf i va motivar una divertida pugna amb Juanlu per la propietat del primer gol granota a Europa. I el registre pareix inconclús encara. Juanfran continua resistint al pas del temps. I el seu cos no demana treva.