La fortalesa, la lleialtat i la humanitat de Delia Bullido romandran en cada racó del Llevant.

Recorde que la primera vegada que vaig parlar amb Delia Bullido va ser per rebre una bona esbroncada. Devia ser a l'estiu de 2001. Ella acabava d'accedir a la prefectura de premsa del Llevant UD i, només arribar, va passar un qüestionari als periodistes que cobrien la informació quotidiana del club en els mitjans de comunicació de València.

Jo treballava aleshores com a redactor d'esports en el Diari de València i seguia l'actualitat del Llevant. El periòdic es va fer ressò d'aquell qüestionari en un petit article. L'escrit, sense signatura, destil·lava una certa aroma de censura. Blanc i en ampolla, devia pensar Delia. Jo era el responsable d'aquelles línies. El curiós és que estava de vacances quan es van publicar.

Tot just m'havia assegut a la meua taula, encara aclaparat pel retorn després del parèntesi estival, quan va sonar el telèfon. Era dilluns, a primera hora. En aquells temps encara hi havia telèfons fixos. Des de la centraleta del Diari de València em van advertir que tenia una trucada de Delia Bullido.

Entre la tristesa i l'amargor de la reentrada vaig entendre Celia Bullido. Recorde bé les seues primeres paraules:

—Tu i jo començarem malament.

La veritat és que no entenia res. Delia va continuar parlant i jo no trobava espai per oposar cap defensa. Quan va acabar la bronca li vaig explicar que era alié a tot el que havia passat els dies previs al meu retorn. Estava de vacances i no havia llegit la premsa durant el cap de setmana. Em vaig referir a ella com a Celia i li vaig demanar disculpes, en nom del Diari de València i en el meu propi. En sentir Celia en lloc de Delia encara es va enervar més, encara que he de confessar que, a mesura que avançaven les explicacions, el to de la seua veu es va anar moderant fins a canviar de forma radical.

Aquell encontre/desencontre no va provocar cicatrius profundes. No ho sabia aleshores, però aquesta anècdota era el fidel reflex de la personalitat de Delia. Podia ser guerrera i podia ser punyent. Podia ser explosiva. I podia ser implacable, però sempre mirava de cara. Delia era lluitadora i racial, però tremendament lleial. Sempre ho va demostrar amb fets.

Des d'una perspectiva professional, destacaria la seua condició de pionera. Delia era una mota de pols en una disciplina altament (exponencialment) masculinitzada. Si la bretxa de gènere continua sent significativa en el món del futbol quan ja han passat 26 anys del tercer mil·lenni, imagineu-vos què passava en aquells temps.

Delia va ser una de les primeres dones a accedir a la direcció d'un departament de comunicació d'un club en l'òrbita del futbol professional. Aquest aspecte és important per entendre com va anar evolucionant i com va afrontar els enrevessats reptes que van sorgir de manera immediata a la seua incorporació a la disciplina del Llevant.

En el seu desembarcament com a responsable de premsa del Llevant va patir la incomprensió d'alguns col·legues de professió. El lloc que ocupava potser era massa llaminer. Davant la hipocresia sempre reaccionava amb contundència exhibint una fortalesa innata per seguir el camí que s'havia traçat.

Potser caldria plantejar que Delia va ser pionera per partida doble. A aquesta naturalesa de dona en un entorn ‘hostil’ caldria afegir el fet que accedira a un departament que començava el seu procés d'institucionalització en l'ecosistema del futbol. Tot estava per fer aleshores.

El departament de comunicació del Llevant no era nou, però estava en els seus inicis per aquelles jornades. Delia va començar a fixar les bases del departament de comunicació sòlid i modern del temps present. Aquest procés tampoc no va estar exempt de dificultats.

La seua tasca inicial va ser convèncer els dirigents que regien els destins d'aquell Llevant de la transcendència i rellevància de la comunicació en el desenvolupament global de l'entitat. I no va ser fàcil. En alguns moments Delia va patir la incomprensió intramurs, és a dir, en el si de la institució.

Fora de la professió, era una dona propera i molt accessible, amb un tracte amable i senzill. Era una persona que generava confiança. Aficionada lectora, gaudia amb la literatura de la seua admirada Almudena Grandes.

La música era una altra de les seues grans passions. Bunyol sempre ha estat bressol de grans músics, i el seu coneixement era docte. No feia distinció entre la música clàssica i altres especialitats. Delia podia parlar-te amb coneixement de causa de la setena simfonia de Beethoven o d'algun dels discos de qualsevol grup dels anys vuitanta i noranta, en la seua versió nacional i internacional. I era fidel seguidora de la banda valenciana Los Zigarros. Des d'aquest prisma, el seu coneixement era realment polièdric i abastava una infinitat de formats.

Durant 25 anys va gaudir del Llevant en primera persona. Va ser la cap de premsa de l'ascens de Chapín en 2004, que va tancar una ferida que turmentava la ment dels aficionats granotes. La societat d'Orriols tornava a Primera, saldant un deute que es va perpetuar durant quaranta llargs anys. Va gaudir d'aquest moment a Jerez i també en les celebracions que es van desenvolupar a València. Delia era una més d'aquell conglomerat de futbolistes que es van citar amb la glòria. I va repetir sort amb l'ascens de Lleida i amb el retorn a Primera en l'any del centenari.

No tot van ser èxits. Va sobreviure a un context de crisi en 2008 i a una llei concursal que va amenaçar amb dinamitar el club. Sempre va eixir indemne de tots aquells moviments que semblaven devastadors. Va saber recompondre's quan va abandonar la prefectura de premsa per integrar-se en el departament de comunicació.

Durant una infinitat de temporades, Delia va acreditar els periodistes que visitaven el Ciutat de València en les jornades de competició. Va ser la imatge del club en un sense fi de presentacions. I la seua ment no parava de pensar com potenciar els continguts digitals del club amb entrevistes, reportatges o concursos amb els jugadors com a principals protagonistes.

En els últims temps s'havia distanciat del seu treball per una maleïda malaltia. Cada vegada que ens vèiem em recordava, parafrasejant Sabina, que li sobraven els motius per seguir en la lluita. M'advertia que era del Llevant i que els del Llevant superem tots els contratemps haguts i per haver, perquè som exemple d'una resiliència absoluta.

Delia era amiga i companya. Deixa una empremta inesborrable. La seua fortalesa, la seua lleialtat i la seua humanitat romandran en cada racó del Llevant i en la memòria de qui vam tindre la sort de conéixer-la. Aquest és el llegat que Delia ens deixa.

Obituari de Delia Bullido García per Emilio Nadal