Sevilla: Palop; Cicinho, Fazio, Spahic, Fernando Navarro; Maduro (Reyes, m. 59); Jesús Navas, Medel, Rakitic (Campaña, m. 83), Luna (Babá, m. 74); i Negredo.
Levante: Munúa; Pedro López, Ballesteros, Navarro, Juanfran; Iborra, Diop (Míchel, m. 73), Pedro Ríos (Rubén, m. 69), Barkero (Pallardó, m. 87), Juanlu; i Martins.
Àrbitre: Clos Gómez. Va amonestar a Medel i a Martins.
Potser les grades del feu de Nervión, molt escasses de públic en una nit marcada per la pluja, van veure al Levante en la seua màxima expressió i forma; és a dir van contemplar a eixe equip excel·lentment treballat, des d'un prisma global, que fa de la solidaritat, de l'entrega abnegada i de l'esforç col·lectiu el seu principal ideari sobre el camp i la seua primordial raó de ser. Eixa versió tremendament cuirassada i robusta que va mostrar el bloc de Juan Ignacio sobre el verd li va servir per a emportar-se un laboriós punt, celebrat amb passió en l'interior del vestuari per les connotacions que comporta, sobretot si s'atalaia l'horitzó i escruta el serial d'intricats partits que s'acosten en les pròximes dates amb les temudes visites del Real Madrid i del F.C. Barcelona, pràcticament concatenades, pels voltants de l'Estadi Ciutat de València. Els granotes continuen augmentant el seu graner i, a més, reforcen la seua autoestima en un moment de la competició crucial. Potser en el llibre d'estil que va presentar el Levante a Sevilla se trobara a faltar un punt de determinació en l'elecció i disseny dels contracolps que va disposar el bloc blaugrana per a acostar-se amb major perillositat sobre els dominis de Palop.
Va poder perdre el Levante en els últims minuts tot el que havia passat amb anterioritat de forma tan sacrificada i stakhanovista, després de les ocasions disposades per Campaña i Medel, però la veritat és que el grup continua creixent exponencialment al pas dels encontres de la Lliga BBVA. Després d'una arrancada replena de gols ha tallat eixa hemorràgia en les últimes setmanes. No pareixia una cita senzilla en la seua resolució davant de les característiques que definixen al conjunt blanc. El Sevilla té una forta vocació ofensiva. L'esquadra que dirigix Michel compta amb arguments en la zona més decisiva del terreny de joc. Té pes i potencial per a desarmar els rivals i colpejar-los amb contundència. En eixe sentit, és capaç de manejar distints temps durant un mateix partit. Pot madurar les accions gestades, principalment partint de la notable aportació de Navas pel costat dret, o simplement pot deixar-te sense sentit amb un colp subtil. D'ací la complexitat que adquiria la confrontació.
Pareixia una prova d'una exigència superlativa per a la rereguarda blaugrana. Des d'eixa perspectiva, resulta innegable la qualitat i la magnitud de la resposta exhibida per l'equip liderat en la seua parcel·la defensives per Navarro i Ballesteros, dos colossos incontestables per terra, mar i aire. Les ajudes col·lectives van ser una constant. L'equip es va proveir arrere tapant cada mil·límetre del terreny de joc. La tasca va ser àrdua i va exigir concentració col·lectiva i un desplegament físic descomunal. En última instància, sorgia la figura allargada de Munúa per a desactivar als atacants locals. Potser el debat no era si el Levante es mostrava especialment defensiu. En el futbol es tracta de maximitzar els recursos. I des d'eixe prisma el grup llevantinista es maneja amb solvència. Sap quines són les seues prioritats, on està la seua fortalesa, quines virtuts ha d'explotar i defén eixos ideals en el camp amb vehemència i coneixement.
Un dels grans triomfs del Levante en Nervión va ser frenar a Navas. És inqüestionable que el Sevilla té una tendència a carregar el seu cabal ofensiu per la banda dreta. Navas és talent pur. La nit va ser exigent per a Juanfran, un autèntic colós, però també per a Juanlu. La unió d'estes dos variables (Juanfran i Juanlu) va motivar que Navas quedara en un segon pla en algunes fases de la confrontació el que va convertir al Sevilla en un equip més previsible en la creació i sobretot en la finalització. Amb tot, va ser impossible abaixar la guàrdia davant de l'espenta local. El Sevilla en alguns instants va aconseguir embotellar al Levante sobre la seua àrea. Munúa va extraure el millor del seu repertori per a tractar de reprendre la normalitat. Impecable en defensa, pel costat antagònic de la geografia del camp no va haver-hi excessives notícies del combinat blaugrana. Martins va quedar com un illot rodejat de centrals i Barkero i Pedro Ríos no van trobar la fórmula per a esgarrar la rereguarda sevillista en distintes eixides amb superioritat d'efectius. Michel va optar per moure la banqueta en un intent per buscar més arguments. Babá i Reyes van ingressar en el verd, però el Levante no es va immutar i va mantindre una igualada amb sabor a triomf.