Hui es complixen 14 anys de l'ascens a Primera del centenari
El 13 de juny de 2010, el Levante UD va aconseguir el seu quart ascens a Primera Divisió en una jornada curulla d'emoció i de simbolisme. Aquella vesprada de diumenge l'equip dirigit per Luis García tenia un desafiament majúscul que no necessitava presentació: véncer al CD Castelló en el Ciutat de València i esperar esdeveniments en altres escenaris. La primera premissa es va complir amb escreix. A penes havien transcorregut deu minuts quan Juanlu i Xisco ja havien batut amb virulència la meta Albinegra, aplanant el camí de la victòria. Javi Guerra, vorejant el final del primer capítol del joc, va dimensionar l'avantatge amb un tercer gol. El final del relat va concloure amb un contundent 3-1.
La segona part de la trobada es va convertir en un exercici d'arravatament i d'esperança. Els transistors van prendre el control. Sobre el verd els jugadors blaugranes mantenien el control del joc. El triomf granota semblava innegociable i l'atenció es va desviar cap a Salamanca. El feu del Helmántico va adquirir rellevància. No era anecdòtic el que allí poguera esdevindre. L'empat entre el Betis i el Salamanca va propulsar al Levante a Primera Divisió. Este ascens va ser especialment significatiu pels condicionants que envoltaven a l'entitat levantinista. No era el secret més ben guardat que la institució de Orriols travessava una delicada situació financera. Els efectes de la Llei concursal i un dels pressupostos més humils de la categoria marcaven l'estada del Llevant com a membre de la categoria de Plata. No obstant això, a vegades, els diners no ho és tot. Ni en la vida, ni en el futbol.
Luis García havia configurat un equip de gladiadors disposats a partir-se el pit pels colors blaugranes. El preparador havia desembarcat en el Levante en l'exercici 2008-2009. Liderats per veterans com Ballesteros i Juanfran, aquell col·lectiu es va convertir en un bloc sòlid i unit. No hi havia adversitat que no fora capaç de superar. La química dins del vestuari era palpable, i els jugadors, conscients de la complexa situació del club, es van comprometre al màxim. Un ascens a Primera Divisió beneficiaria a tots des de diversos prismes.
La temporada no va ser senzilla. El Levante va fonamentar el seu èxit en una segona volta immaculada. No obstant això, en les jornades finals de la primera volta, després de la derrota davant el Cartagena en el Ciutat, l'equip se situava a la riba del descens. Pensar en l'ascens semblava una quimera. No obstant això, la dinàmica va canviar radicalment després de les vacacions de Nadal. És possible partits que van marcar un punt d'inflexió, com la notable victòria per 2-4 davant el Cadis, jugant en inferioritat numèrica, que va enfortir l'ànima d'un equip que va començar a sentir-se invulnerable. Setmanes més tard, la incontestable victòria a Girona (0-4) va ser un seriós avís per a navegants dels propòsits del Levante.
Cada minut, cada gol, cada partit reforçava l'estat anímic d'un grup compromés que veia cada vegada més a prop el somni de la Primera Divisió. Un dels moments més superlatius de la temporada va ser el triomf estel·lar 3-5 davant el Cartagena amb les graderies inundades de seguidors blaugranes. Este partit va dissipar qualsevol dubte sobre la capacitat d'aquell equip per a aconseguir l'ascens.
El triomf davant el Castelló va suposar el trànsit definitiu a Primera. Va ser un ascens molt sentit i simbòlic, tancant amb brillantor les celebracions del centenari del club. Aquell equip, forjat en l'adversitat i la unió, va fer història. Este ascens, inesperat per a molts, va ser un testimoniatge de la resiliència i l'esperit del Levante, marcant una fita inoblidable en la història de l'entitat.
El Levante va festejar els seus primers cent anys d'existència amb l'ascens a Primera, un assoliment que va simbolitzar la culminació d'una etapa plena d'esforç i sacrifici. La samarreta del Levante va permetre a molts jugadors reivindicar-se com a futbolistes, oferint una última oportunitat per a tornar a la primera línia de joc. Este ascens no sols va retornar a l'equip a l'elit del futbol espanyol, sinó que també va reafirmar la fortalesa i la determinació d'un grup que mai va deixar de creure en si mateix, malgrat les dificultats. Va ser una victòria del cor, una mostra que, en el futbol, la passió i l'esperit d'equip poden superar qualsevol obstacle.
